jueves, 8 de febrero de 2018

Ara es el moment de donar un pas cap al Polinyà transformador


He decidit escriure sobre Polinyà, perquè no estic content amb el que veig. Sabem que l'Ajuntament de Polinyà, està format en aquest moment, per PSC i ICV-EUiA. En teoria, els dos grups polítics, no és que siguin incompatibles, però sí que són diferents ideològicament; un és transformador (ICV-EUiA) i l'altre (PSC) no ho és. No obstant això hi ha força suficient per formar un govern més transformador que l'actual. Per tant, qui aspiri a un govern transformador, aquest no ho és. És un equip de gestió.
Just perquè sóc afiliat a EUiA, vull dir que aquesta organització no va néixer per ser una força administradora de l'actual sistema capitalista, sinó que vam néixer per transformar el món. Transformar-lo per fer un altre millor. Anar cap a una societat més avançada i controlada per la pròpia societat. No volem ser administradors ni gestors del Neoliberalisme. Per això estan altres partits.
En les últimes dècades, la majoria dels pobles han desenvolupat veritables inversions urbanístiques. També a Polinyà. Es van construir les escoles bressol públiques, els Centres Cívics, els poliesportius, les noves urbanitzacions, els parcs públics, places i carrers nous, escoles, etc., una realitat objectiva que ha millorat la qualitat de vida i benestar de les persones.
No obstant això, en aquest moment l'Ajuntament de Polinyà, salvant la brigada municipal, la resta de serveis són gestionats per empreses privades i oligopolis. A més, algunes incompleixen contractes i deixen sense servei a ciutadans, quan aquests tenen dificultats per pagar la llum o l'aigua.
Òbviament les empreses i oligopolis, tots ells, venedors de serveis i productes, com l'aigua, l'energia, la jardineria, la neteja de vials i edificis públics, servei del PAS, servei de residus, etc., l'únic que busquen és el benefici propi. La resta no els importa un rave. I, tots ells, alhora, causen veritables problemes polítics i socials tant a la ciutadania, com a la institució. I moltes vegades desatenen les seves responsabilitats contractuals, com el cas de l’empresa Ilunión. (L'empresa de neteja de les instal·lacions municipals)
Tenint en compte totes aquestes realitats, des de les opcions d'esquerres, és evident que el que cal fer és canviar aquesta situació. Donar un gir radical perquè sigui l'Ajuntament el que s'encarregui directament de la gestió i de l'administració d'aquests serveis. Així com resoldre la manca de control de les obres i els sobre costos, que s'han donat en moltes de les obres realitzades al nostre poble. Cal aconseguir que Polinyà sigui un poble lliure. Protagonista dels seus propis fets i realitats. A través de processos democràtics i participativa-ment, aportant propostes de futur.
Un gran problema és el de l'habitatge. Necessitem un pla seriós d'habitatge públic. Que doni resposta als ciutadans, perquè en cas contrari, estarem obligant a que els nostres fills i nets marxin a altres llocs a viure, com ja està passant. Som un dels pobles amb el preu de l'habitatge més alt de la zona.
La conclusió a la qual hem d’arribar, és que el poble s'ha transformat urbanísticament, però no en l'essencial. Ara, ha de ser el moment. El moment de prendre les grans decisions. Fer que sigui la societat la que es constitueixi com el veritable actor dels canvis, participant directament en l'estructuració del poble, a través d'un projecte participatiu complert. L'eina política, amb la qual el poble és el veritable promotor dels canvis i no deixar-ho només en mans dels polítics.

sábado, 3 de febrero de 2018

La corrupció és considerada la pitjor xacra de la nostra societat. Però, què és la corrupció?

 Que és la corrupció?



La corrupció és l'acció o l'efecte de corrompre, és a dir, d'alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana i, per extensió, desviar (una persona) de la rectitud, del deure, o induir-la a obrar il·legalment.

Popularment, entenem per corrupció tot el que es deriva de l'abús de poder per al benefici propi. Generalment, utilitzem el terme per a referir-nos als abusos d'aquells representants polítics que utilitzen els seus càrrecs institucionals per a lucrar-se personalment o col·lectivament.


2- La corrupció és un delicte?



Des d'un punt de vista legal, a l'Estat Espanyol, segons l'article 10 de la LO 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal (modificada en "matèria de corrupció" per la LO 1/2015, de 30 de març): "Són delictes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei". Així, estrictament, no existeix el delicte de corrupchttp://bloc.realitat.cat/2018/01/el-capital-corruptor-7-preguntes-sobre.htmlió, existeixen diferents fets delictius que els mitjans tendeixen a simplificar en una única categoria; prevaricació, infidelitat en la custòdia de documents, violació de secrets, suborn, tràfic d'influències, malversació, abusos en l'exercici de funcions, omissió del deure de perseguir delictes, finançament il·legal dels partits polítics, alteració de preus en concursos i subhastes públiques,...


3- A Espanya, tots els polítics són corruptes?



Espanya és l'Estat més corrupte d'Europa, segons l'opinió de la mateixa ciutadania recollida en multitud d'enquestes. És un dels estats més citats per casos de corrupció a les notícies de les cadenes de televisió del món. És un dels estats més corruptes en els rànquings internacionals.

Segons un estudi del Cercle Català de Negocis de finals de 2014, la corrupció es repartia per partits de manera molt desigual, essent el PP i el PSOE els partits que concentren el nombre més gran de procediments, 226 i 212 respectivament, seguits a distància per CiU amb 25 casos. La imatge que es desprèn de les dades de la corrupció per partits és que aquesta afecta tots els partits de manera proporcional a la representació institucional que ostenten. Això podria portar-nos a concloure erròniament que la corrupció va associada amb el poder i no té res a veure amb els partits polítics o la inclinació ideològica que tinguin.


4- És diferent la corrupció individual de la corrupció organitzada?



No obstant això, una mirada més profunda sobre la qüestió ens permet discernir una diferent responsabilitat dels partits polítics, especialment, quan la corrupció és utilitzada per al seu finançament irregular. És necessari, doncs, distingir la corrupció individual de la corrupció col·lectiva i organitzada.
Els diferents casos de corrupció que han estat revelats en els recents temps han posat al descobert l'existència de veritables trames entre importants sectors empresarials i alguns partits, exactament: PP, PSOE i CIU. Aquests casos van molt més enllà de simples situacions puntuals atribuïbles a la manca d'ètica d'unes persones particulars. Revelen la pervivència de tot un sistema de clientelisme i favors profundament instaurat en les institucions i la societat.


5- Hi ha pobles més corruptes que altres?



Des d'un punt de vista territorial, la corrupció s'estén de manera força desigual. La comunitat autònoma amb més casos de corrupció és Andalusia, però també cal tenir en consideració que és la més extensa, la més poblada i la més perceptora d'ajudes de la Unió Europea. Seguidament, Galícia, el País Valencià, Madrid i Catalunya, acumulen un nombre força semblant de casos de corrupció.

La idea d'un oasi català a Espanya en matèria de corrupció és una il·lusió que el temps s'ha encarregat d'esmicolar. La corrupció a Catalunya semblava anecdòtica quan només teníem sospites del cas Banca Catalana i coneixement dels casos Adigsa o Prenafeta. Més tard, la societat catalana va ser colpida amb l'ombra del 3%. Però no va ser fins al descobriment dels casos Palau, Millet, ITV i Innova que vam començar a adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. De la indignació es va passar a l'estupefacció quan el mateix expresident Jordi Pujol va confessar públicament que la seva família també arrossegava alguns afers tèrbols.


6- I que passa amb els corruptors?



Encara que es parla molt de corrupció, es parla massa poc dels grans beneficiats de la corrupció, per damunt dels mateixos corruptes: els corruptors. Els corruptors són els poders econòmics que ofereixen beneficis il·legals als polítics corruptes a canvi d'aconseguir contractes sucosos de l'administració pública o, simplement, allò que eufemísticament anomenen "un ambient favorable per als seus negocis".

Els corruptors són principalment empreses, encara que també particulars i grups de pressió, que treballen activament i de forma coordinada per a aconseguir els seus fins. Els corruptors són coneguts i assenyalats, cada cop que un cas de corrupció és descobert i sotmès al sistema judicial, tanmateix, gairebé sempre aconsegueixen eludir qualsevol tipus de condemna gràcies a la ràpida prescripció dels delictes econòmics, tal com hem pogut comprovar en la recent sentència del Cas Palau, on els dos directius de Ferrovial han estat absolts malgrat haver-se demostrat el seu "acord criminal".

Ben sovint, els corruptors actuen davant de tothom, a plena llum. Fins a cert punt, la tasca dels corruptors està regulada i tolerada en tots els països capitalistes. Sovint prenen la forma de grups de pressió o lobbies d'interessos corporatius, però també habiten en la nostra vida quotidiana en múltiples àmbits en els quals no reparem, en la forma d'intermediaris financers i comercials molt agressius o de vulgars visitadors mèdics de les empreses farmacèutiques.


7- No és corrupte el capitalisme?



Els polítics corruptes van i venen però les empreses corruptores romanen. Combatre la corrupció només és possible perseguint l'origen del seu mal, però això suposa qüestionar l'essència mateixa del sistema capitalista: les empreses privades. Això implica confrontar amb el fonament del capitalisme i qüestionar d'arrel la legitimitat de la propietat privada dels mitjans de producció. La corrupció no és un mal de les societats capitalistes, és el capitalisme el que és corrupte per naturalesa.

Tot un sistema basat en el lucre individual, en la privació de la riquesa a la comunitat, tot un ordre polític construït sobre el narcisisme de l'individualisme, sobre la mesquinesa de la competència i sobre l'avarícia de l'acumulació, no és corrupte? Tot un sistema social fonamentat en l'explotació aliena per al benefici privat, que té de virtuós? Tot un sistema basat en el consumisme inconscient, la fabricació de productes innecessaris i la individuació compulsiva: és aquest el problema de la nostra societat.

jueves, 4 de enero de 2018

col·lapse als serveis d’urgències hospitalèries i als centres d'atenció primària.

Comunicat d'Esquerra Unida i Alternativa Salut en relació a l'actual situació de col·lapse als serveis d’urgències hospitalèries i als centres d'atenció primària.

Durant tot el període de les festes de Nadal i a dia d’avui, les sales d'espera dels serveis d'urgència de la majoria dels hospitals de Catalunya i dels centres de salut són plenes de persones malaltes esperant ser ateses. La manca de personal i d'espai, les insuficients cobertures, les retallades pressupostàries aplicades des de fa anys, són les principals causes de la saturació que visquem aquests dies.


Enfermos en el pasillo del Hospital de Viladecans (Barcelona) / CG
De cap manera podem admetre els arguments dels responsables del Departament de Salut, que reconeixen la “poca efectivitat del Pla d'urgències aplicat per pal·liar l’epidemia a causa de la manca de recursos econòmics i de personal”. Uns arguments que es repeteixen de manera cíclica any rere any i que sembla no tenir en compte la situació de patiment de les persones malaltes.


Les demores per a ser atesos pel metge de capçalera i pediatre s'han incrementat amb l'arribada de la grip, degut a la manca de plantilla i a la insuficient cobertura. S'estan programant visites amb 21 dies o més de demora en molts centres, el que té com a consequèncial l’augment de la freqüentació als serveis d’urgència dels hospitals.

La situació no pot ser més dolenta: passadissos d'urgències saturats amb persones malaltes que s’esperen quatre o més dies per a ser ateses o que esperen tenir llit per ingrés a tots el hospitals de Catalunya: Vall d'Hebron, Hospital de Bellvitge, Hospital Joan XXIII de Tarragona, Hospital de Vendrell, Parc Taulí de Sabadell. L'administració sanitària ha de gestionar i abordar aquesta situació amb mesures efectives, de caire organitzatiu, amb una planificació i un augment dels recursos.

Les retallades aplicades sistemàticament pels diferents governs de CiU i JxS des de novembre de 2011, van suposar la pèrdua de 53 llocs d'atenció continuada i d'urgències, de llits i plantes hospitalàries, de personal, de pressupost, i són la causa de la greu situació actual al sistema públic de salut.

Esquerra Unida i Alternativa exigeix als actuals governants i a totes les forces polítiques que prioritzin i apliquin amb urgència les mesures necessàries per a recuperar l’integralitat, la qualitat, l'universalitat, l'equitat del sistema públic de salut: amb un augment de l’inversió pressupostària, amb la planidicació adequada dels serveis, amb la recuperació de les plantilles i dels drets, amb una aposta decidida per considerar l'atenció primària com a eix central del sistema de salut.

Cal que ens hi posem! …Les persones malaltes i la ciutadania no podem esperar més.

La Catalunya que desitgem, la de totes i tots, ha de ser la que recuperi el sistema de salut 100x100 públic, que garanteixi el dret fonamental de protecció de la salut de les persones.



4 de gener de 2018

lunes, 25 de septiembre de 2017

MANIFIESTO POR LA LIBERTAD, LA FRATERNIDAD Y LA CONVIVENCIA


Las personas abajo firmantes, comprometidas con la democracia, la libertad, la fraternidad, el diálogo, la convivencia y los derechos civiles, sociales y nacionales, como representantes de millones de ciudadanos de los pueblos y las naciones del Estado, manifestamos que:
La situación de conflicto en Catalunya requiere diálogo y soluciones políticas democráticas.
La detención de cargos públicos catalanes, la prohibición de actos y de reuniones políticas, la entrada de las fuerzas de seguridad en imprentas y en medios de comunicación, el secuestro de revistas, la prohibición de campañas políticas y la irrupción en dependencias del Govern son actuaciones que están destruyendo la convivencia y las bases constitutivas de la democracia, y que están llevando a Catalunya y a España a una situación de excepcionalidad preocupante.
Frente a esta situación de excepcionalidad y de involución democrática, consideramos imprescindible el compromiso con el diálogo para resolver los conflictos políticos.
Emplazamos al Gobierno del Estado a dialogar con la Generalitat y con el conjunto de actores políticos para buscar soluciones políticas democráticas al conflicto en Catalunya, unas soluciones que permitan a la ciudadanía catalana decidir su futuro en un referéndum acordado con el Estado.
Emplazamos asimismo al Gobierno del Estado a cesar en su política de excepcionalidad y de represión, pues esta política amenaza las libertades fundamentales constitutivas de la democracia. El Gobierno no debe impedir que el 1 de octubre los ciudadanos catalanes se expresen como consideren.

domingo, 10 de septiembre de 2017

11 de setembre de 2017: contra la tirania, ruptura democràtica!

Comunicat de Comunistes de Catalunya en motiu de la Diada nacional de Catalunya i la convocatòria de l'1 d'octubre. 

Enguany, 2017, celebrarem l'11 de setembre amb la mirada posada, inevitablement, en la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre. Comunistes de Catalunya fem una crida a la unitat de la classe treballadora, a l'organització i a la mobilització dels sectors més conscients de la societat, per a l'enderrocament del règim tirànic, en defensa de la democràcia, la justícia i la sobirania dels pobles.

Tirania o democràcia


Per a Comunistes de Catalunya, el debat fonamental que avui tenim al davant no és sobre la viabilitat jurídica, econòmica i política d'un procés de secessió de Catalunya de l'estat espanyol, sinó entre tirania o democràcia.

Malauradament per a la classe treballadora de Catalunya, i també per a la resta de pobles d'Espanya, l'estat espanyol no ha deixat encara de ser un règim tirànic. Una tirania monàrquica, despòtica i repressiva, fonamentada en el caciquisme i el clientelisme, guiada per nacionalismes fanàtics i supersticions, governada per estafadors i criminals. Una tirania corrupta, des dels seus fonaments borbònics, fins a les seves institucions franquistes.

Catalunya no ha estat una realitat a part. També aquí hem estat governats per cacics i virreis que han saquejat el bé col·lectiu i s'han apropiat de la bandera nacional. Governs nacionalistes conservadors que, durant dècades, en nom de la nació catalana, han sostingut a la dreta més feixista i reaccionària en el poder de l'estat. Governs que, embolicats en la senyera, han malvenut el patrimoni nacional, han desindustrialitzat el país, han sotmès la sobirania popular als poders financers i han endeutat les institucions.

D'aquesta manera, el sorgiment d'un moviment sobiranista de masses a Catalunya durant la darrera dècada, ha estat expressió d'una aspiració democràtica popular majoritària, que considera, amb molta raó, completament esgotada la possibilitat d'un aprofundiment democràtic a través de les institucions actuals de l'estat espanyol. Institucions al servei d'una minoria que es revelen obertament corruptes, centralistes i classistes.

Processisme o ruptura


Per a Comunistes de Catalunya, el moviment sobiranista ha comès un greu error en haver cedit la direcció del sobiranisme popular a l'expressió política de la burgesia conservadora catalana. Limitada per les seves pròpies contradiccions d'interessos i desacreditada per una llarga llista d'escàndols, la burgesia catalana ha tingut ocasió de dilatar al màxim tot el procés i actuar com un veritable mur de contenció de les aspiracions democràtiques de la majoria. Això ens ha abocat al processisme i també ha propiciat una imatge xovinista del moviment a la resta de l'estat espanyol, que ha estat alimentada i manipulada pels mitjans.

A la convocatòria de l'1 d'octubre s'hi arriba després de mesos d'inacció política i molta gesticulació inútil, quan la burgesia s'ha vist abocada a fer alguna cosa per a no perdre el lideratge del moviment sobiranista, després d'haver negat una vegada i una altra la via del referèndum, que els i les comunistes sempre hem defensat. La decisió s'ha pres intentant eludir la confrontació directa amb l'estat espanyol, a través d'argúcies jurídiques i tripijocs. Sembla, per tot això, que la intenció de la burgesia catalana era que el referèndum de l'1 d'octubre vinent esdevingués, com a màxim, la repetició del 9 de novembre: un acte electoral més, en el context d'una fràgil i arriscada estratègia de manteniment en el poder. Malgrat això, la situació política i social ja no és la mateixa. Havent-se revalidat en el poder, gràcies al PSOE i C's, el govern reaccionari del PP sembla clarament decidit a traspassar qualsevol límit per tal de mantenir el control de l'aparell de l'estat.

És molt probable que l'1 d'octubre vinent el poble de Catalunya no pugui exercir el seu dret a expressar-se democràticament de manera vinculant, perquè no existiran les suficients garanties democràtiques per a que pugui celebrar-se un referèndum vàlid. Però no ens equivoquem: no és el referèndum el que no té les suficients garanties democràtiques, és l'estat espanyol.

Ara més que mai, és el moment d'enfortir la unitat pel dret a decidir, la unitat popular en favor d'un procés constituent, per la ruptura democràtica amb el règim del 78, és el moment d'estar a la barricada del poble, plantant cara a la tirania. És hora de trencar la roda del processisme i forçar la ruptura amb el règim. Però això només serà possible des de la unitat de la majoria social progressista i democràtica del país, des de la renúncia a les posicions maximalistes per assolir una estratègia que doni resposta a les necessitats de la majoria, i no només als d'un sector de la població, en clara confrontació amb l'altre.

El règim al límit de les seves contradiccions


Per a Comunistes de Catalunya, la convocatòria de l'1 d'octubre és una manifestació més del fracàs de la burgesia espanyola, també de la catalana, per a seguir sostenint el seu règim tirànic i corrupte. Un règim polític fallit que ja no és capaç de mantenir ni la seva façana de democràcia, on tots els poders de l'estat estan al servei de la mateixa patronal i treballen coordinadament en contra dels interessos de la majoria treballadora.

L'1 d'octubre és una baula dèbil de la cadena opressiva del règim, nascuda de la pressió popular, una bretxa que hem de saber utilitzar totes les forces polítiques i socials democràtiques i progressistes per a enderrocar la tirania. I no només les catalanes, sinó també, les de la resta de pobles d'Espanya. Hi ha una altra Espanya rebel que també està disposada a posar-se dempeus contra el règim i que esperem trobar al nostre costat en la lluita per la república.

La Diada Nacional de Catalunya ha estat històricament una jornada de reivindicació contra la tirania. Una jornada nacional de lluita per a recordar-nos que, per damunt de reis i de tirans, som un mateix poble i una sola classe, totes les persones treballadores que vivim en aquest país. La lluita contra la tirania no és exclusiva del poble de Catalunya, és la mateixa lluita de tots els pobles del món, una lluita per la sobirania, la democràcia i la justícia, una lluita universal.

És indubtable que la societat catalana i l'espanyola s'han polaritzat. Però, a diferència del que podria semblar, no s'han dividit per qüestions identitàries o en relació al posicionament favorable o contrari a la independència de Catalunya. La divisió que més s'ha agreujat és la desigualtat social i això ha comportat una major definició dels antagonismes. Una gran majoria treballadora ens hem empobrit mentre una minoria s'ha enriquit desorbitadament a través de l'estafa especulativa, la corrupció estructural i la complicitat dels governs tirànics. Existeix una gran majoria de persones indignades que comencen a posar-se dempeus i a dir prou.

Crida a la mobilització per la ruptura


Comunistes de Catalunya fem una crida a la unitat de les classes populars per la ruptura democràtica i l'obertura d'un procés constituent, a través del qual el poble de Catalunya pugui exercir el seu dret a l'autodeterminació. Fem una crida a la mobilització de la classe treballadora i a les forces progressistes de tot l'estat per a l'enderrocament del règim tirànic i per a la revolució democràtica.

Convidem a la participació en la convocatòria de Catalunya en Comú al Parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet de l'11 de setembre. Una convocatòria que desitgem que marqui l'inici de la reconstrucció de la unitat popular que tant necessita el nostre país.

Fem de l'1 d'octubre una jornada de lluita i reivindicació, pel dret a votar i a decidir, pel dret a viure amb dignitat, en una societat justa i amb igualtat d'oportunitats. Per la ruptura definitiva amb el règim.

Per la República Catalana, per la lliure federació de tots els pobles d'Espanya, per la democràcia i el socialisme!

Visca la Diada nacional de l'11 de setembre!
Visca la Classe Treballadora!
Visca Catalunya!

Comunistes de Catalunya
Secretariat nacional

7 de setembre de 2017

viernes, 18 de agosto de 2017

Unitat contra l'odi, contra el terror i l'imperialisne criminal

Comunistes de Catalunya expressem la nostra consternació pels greus atemptats que han sacsejat la ciutat de Barcelona i altres municipis del país com Cambrils o Esplugues, i que fins al moment han arrabassat la vida a 13 persones i han provocat més de 130 persones ferides.

La imagen puede contener: calzado
Ens solidaritzem amb les víctimes i familiars, en aquests moments tan difícils, per expressar-los el nostre profund condol i la nostra completa solidaritat davant d'aquest crim que ha commocionat el cor del nostre país.

Condemnem rotundament aquesta massacre injustificable, un atac indiscriminat contra la població  en un dels indrets més cèntrics i emblemàtics de la ciutat, en hora de màxima activitat lúdica i familiar. Un atac criminal que només podia tenir l'objectiu de sembrar el terror.

Comunistes de Catalunya fem una crida a la unitat contra l'odi i contra el terror, per a no permetre que aquesta acció abominable sigui utilitzada com a pretext per atiar l'odi i atacar la convivència cívica de la majoria treballadora de Catalunya.

Comunistes de Catalunya volem expressar el nostre reconeixement per la completa entrega i la professionalitat demostrada per totes les persones treballadores, agents de la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, personal sanitari i bombers, així com a totes aquelles persones anònimes que han actuat valentament per atendre les víctimes i evitar que la tragèdia humana fos encara major de la que ha estat.

Comunistes de Catalunya condemnem l'Imperialisne com a primer i darrer responsable dels crims terrorífics que colpegen tantes ciutats del món i que avui han colpejat Catalunya. Entenem que aquests atacs es troben emmarcats en una onada de terror perfectament planificada a escala internacional que cerca fer trontollar els dèbils fonaments dels nostre sistemes democràtics i imposar una involució antidemocràtica i repressiva cada cop més obscenament reaccionària.

No podem oblidar que han estat els governs dels EUA i la UE, inclòs el govern de l'estat espanyol, els qui directament i/o indirectament han financiat i promogut el wahabisme terrorista arreu del món. Un terrorisme que colpeja des de fa anys nacions com Líbia, Iraq, Síria o Afganistan i que ha colpejat recentment ciutats com Madrid, Moscú, París, Brussel·les o Londres.

Comunistes de Catalunya fem una crida a la pau entre pobles, a la unitat contra l'odi i a la condemna de l'Imperialisne.
 
Comunistes de Catalunya 
Secretariat

Barcelona, 18 de juliol de 2017

domingo, 25 de junio de 2017

¿Es posible que los vecinos de Polinyà se merezcan mucho más de lo que los partidos políticos les están ofreciendo?

Como persona de izquierdas, de toda la vida, siento como obligación dar mi opinión sobre la situación política de Polinyà. Es posible que ésta, pueda levantar algunas ampollas, no es esta mi intención, muy al contrario, siempre he defendido la unidad y es mi único objetivo.

Para empezar, debemos explicar que en la actualidad nos gobierna un equipo de 5 concejales en minoría (PSC, ICV-EUiA) frente a una oposición de 8 concejales (PDCAT 4, Guanyem Polinyà 2, ERC 1 y PP 1) y todos ellos, desarrollando sus tácticas y estrategias, para satisfacer a no sé quién, puede ser que a sus electores, porque no creo que satisfagan a los vecinos o a la ciudadanía en general, si no ayudan a facilitar la gobernabilidad.
No sé si otro comportamiento más sensato es posible. Y no sé si hay que priorizar los intereses de la ciudadanía, que a las estrategias y tácticas, de cada uno de los partidos políticos que se presentan a las elecciones municipales.
Estamos hablando de que en Polinyà hay fuerza más que suficiente para alcanzar un gobierno estable, para mejorar la vida de los Polinyenses, y no se hace.
Quizás hayan fuerzas políticas, que no entienden que las mayorías absolutas, por suerte, se han acabado, que la sociedad es cada vez más diversa y plural, y que hay que ir a acuerdos y pactos para gobernar y no quedarse en retaguardia a esperar si en otras elecciones municipales recolectan mejores resultados. No creo que esta estrategia sea muy tenida en cuenta por la ciudadanía.
Por lo tanto, al hablar de pactos municipales, hay que tener en cuenta de que esta va a ser la nueva forma de llevar a cabo los gobiernos locales. Esta nueva situación nos tiene que llevar a mayor dialogo entre fuerzas políticas para favorecer los procesos y los pactos, eliminando los personalismos y los chiringuitos políticos que lo dificultan.
Para conocer lo que ocurre en Polinyà hagamos un poco de historia.
Franco murió en el 1975.  En el 1979 se celebraron las primeras elecciones municipales democráticas y las ganó la agrupación de independientes de Polinyà (AEIP) liderado por el mismo alcalde que gobernó los últimos años del periodo franquista. También las del 1987. En todas las elecciones municipales competían dos partidos, independientes y el PSUC.
Ese fue el motivo, de que en Polinyà,  el cambio político no se diera hasta en el 1987. En el año 1987 se presentó, por primera vez el PSC, el voto de los independientes se dividió y llevó a un pacto de gobierno de Iniciativa per Catalunya y el PSC. Ese fue un pacto político lógico y coherente, entre dos fuerzas políticas de trayectoria federalistas y una base electoral similar de clase trabajadora.  Dos elecciones después, en las elecciones del 1995, el PSC decide romper el pacto de gobierno con la izquierda y se decide pactar con CiU la derecha catalana. Este pacto siguió  dos legislaturas del 1995 hasta 2007.
Esos pactos con CiU llevaron a una crispación política entre el PSC y EUiA. En el 2007 el PSC alcanzó la mayoría política. Pero en el 2011 el PSC bajó cuantiosamente. Había mayoría de izquierdas pero ERC se negó a pactar con el PSC y la única posibilidad para formar gobierno, era con CiU, por lo que finalmente se da un pacto de castigo a la Sra Pedraza, entre CiU, ICV-EUiA y ERC. Después de todas esas circunstancias, enrarecidas, llegaron las elecciones del 2015 y el PSC consigue ser la lista más votada y había que ir a pactos para gobernar. De un Consistorio de 13 concejales se llega a formar un gobierno en minoría de 5 concejales: PSC y ICV-EUiA. Parece como si ambas formaciones quisieran poner paz entre ellas después de todo lo ocurrido años atrás.
En este momento, un pacto entre PSC y ICV-EUiA en minoría, no tiene ningún sentido. No es que sea contra natura, como otros pactos del pasado, todo lo contrario, está dentro de lo más normal, el problema es si ese pacto tiene sentido, cuando hay fuerza más que suficiente para un gobierno de izquierdas de mayorías.
Nos corresponde por tanto hacer un análisis de todo lo que nos está pasando, para conocer lo que estamos haciendo mal y poder rectificar a tiempo. 
En primer lugar, se puede decir, que lo que se visualiza a primera vista es que las fuerzas de la izquierda transformadora de Polinyà, han dado muestras de no tener demasiada cintura política para resolver esta situación. Siguen sin enterarse de que han creado un escenario que afecta a todas las fuerzas y que desconcierta a la ciudadanía.
Esta situación de desacuerdo nos crea problemas para aprobar los presupuestos del 2017 y aprobarlos mal. Seguramente todas las fuerzas buscarán argumentos para justificar esa situación, pero no tienen excusa. La izquierda de Polinyà no marcha bien y está obligada a crear debate para posicionarse en el difícil contexto que viven la clase obrera y las clases populares. Y que lo más importante es unirse para crear políticas que mejoren sus vidas y no para perjudicarles.
Llegaran las elecciones municipales del 2019 y qué harán las fuerzas políticas y qué dirán entonces las que deberían haber gobernado y no han querido. Deberían preguntarse cuantos municipios le gustaría tener la representación política que tiene la izquierda plural en Polinyà. En Polinyà podríamos tener un equipo de gobierno de ocho concejales de la izquierda frente a  seis de la derecha: la derecha catalanista PDCAT y la derecha españolista del PP.
En concreto podrían gobernar las cuatro fuerzas catalanistas de izquierdas: PSC, Guanyem Polinyà (Podemos), ICV-EUiA y ERC
Este sería el mejor escenario de todos los escenarios, una representación muy plural de la izquierda catalana, experimentado en la localidad de Polinyà.
Que una fuerza políticas se dedique a cargar contra otras fuerzas políticas desde la oposición e intente desgastarlas, evadiendo su responsabilidad política ante los ciudadanos que les han votado, no puede ser muy tenida en cuenta como una fuerza responsable y mucho menos fiable. Los partidos políticos no se crean para crear problemas, se crean para dar soluciones a los problemas.
Alguien debería llamar al orden, donde pudiera producirse un debate político serio y que  se decidieran cosas importantes, entre ellas el acercamiento político entre las fuerzas transformadoras de Polinyà.
En Polinyà se están moviendo las cosas para trabajar el nuevo sujeto político. Este tema podría ser un punto de encuentro donde pudiéramos generar debate público de cara a fomentar la política y que la ciudadanía pueda conocer las propuestas de Catalunya en Comù.
Otro dato que se puede observar es que desde que algunas fuerzas políticas han entrado en el Ayuntamiento  han caído varias organizaciones de interés social como: AVV, PHA, PUSP etc. No hay actividad. Ahora ha emergido una Plataforma en defensa de la sanitat pública de Polinyà, a la que hay que saludar y desearle los mejores aciertos posibles, pero una población sin movimientos sociales es una población muy pobre en debate y  en conciencia política y social que precisamente es lo que falta, siempre, pero en estos momentos más que nunca



miércoles, 14 de junio de 2017

Hablar de Eladio en Polinyà, es hablar de la persona luchadora

Hablar de Eladio en Polinyà, es hablar de la persona luchadora, de la persona comprometida con: la educación pública, con la sanidad pública y por el socialismo.
Hablar de los principios de Eladio, es hablar de la república. Ese era el compañero Eladio. Un revolucionario. El Eladio comunista. La persona inquieta por defender sus ideas allá donde se encontraba y promover sus inquietudes a los compañeros, amigos y familiares.
Conocimos al Eladio creador. Tras la salida de la empresa en la que trabajó bastantes años, entró en el mundo del comercio; primero en el Mercado de Torre Romeu y después en Polinyà, donde también dejó su huella de compromiso, creando la Asociación de Comerciantes de Polinyà. Aquí trabajamos juntos las AAVV y la Asociación de Comerciantes, en la defensa de una tasa de basuras justa para todos.
También conocimos al Eladio que defendió un municipalismo democrático y participativo. De ahí su compromiso con el cambio político en el año 1987.
Eladio, como decía su querido hermano, Juan, militó en la OIC Organización Internacional Comunista, en el periodo clandestino, pasando posteriormente al Partit dels Comunistes de Catalunya, donde hemos militado juntos también. Y se ligó a EUiA donde ha militado hasta el final de su vida, apoyando el nuevo sujeto político Catalán “Un País En Comú”.
Eladio adoraba la revolución Cubana. De ahí que trabajara para crear el Casal de Cuba en Polinyà y que apostara para hermanar a Polinyà con el pueblo Cubano de Torrientes, de la Comarca de Matanzas, llegando a traer a Polinyà a “Ojito” el alcalde Torrientes. Pero no contó con la aprobación del equipo de gobierno de aquel momento.
Y, cómo no…todos conocemos a ese Eladio curioso e investigador. Posiblemente tenga en su haber documentos de Polinyà que no tenga el propio archivo de Polinyà: Fotos, planos y escritos, etc. Hemos estado juntos en cursos de literatura y siempre ha intentado cultivar sus conocimientos.
Y quién no conoce su vena poética. Junto con su amigo Luis (el barbero del pueblo de toda la vida) y Antonio (el carpintero) han hecho cantidad de pinitos poéticos. De ahí el acto a favor de la República que hicimos en el Rincón de Galicia con tantos amigos y amigas que están hoy aquí.
También hemos conocido el Eladio Familiar. Una persona entrañable para toda su familia. De ahí que la gente de Polinyà los conozcamos y nos tengamos ese afecto que nos tenemos. Y  como padre destacar lo orgulloso que estaba de sus hijos, Xavi, Mireia y sus nietos. 
Y para finalizar, tres cosas:
A él le gustaría que siguiéramos su trabajo iniciado y nosotros por nuestra parte lo vamos a seguir:
-        Estamos combatiendo y vamos a seguir combatiendo a los que se han propuesto hacernos la vida difícil y por eso los queremos echar para siempre, a esta gente corrupta que roban y expolian al pueblo, en Catalunya y en España. 
-        Vamos a seguir defendiendo la soberanía de la Cuba socialista.
-        Y vamos a seguir luchando a favor de la tercera República, la que él tanto quería.

Hasta la victoria siempre compañero!!!

viernes, 2 de junio de 2017

Millorar el sistema sanitari: ENFORTIR L’ATENCIÓ PRIMÀRIA


Millorar el sistema sanitari: ENFORTIR L’ATENCIÓ PRIMÀRIA


Molts anys després de la seva reforma, l'atenció primària segueix sent la germaneta pobra del sistema sanitari. Mai va assolir el desplegament de competències i la dotació pressupostària que la reforma demanava. La crisi iniciada el 2008, amb les retallades pressupostàries que els governs van aplicar a partir del 2010, han comportat un deteriorament progressiu i una sobrecàrrega insuportable dels seus professionals. Hem vist com del 18% del pressupost de salut dedicat a l'atenció primària l'any 2010, hem passat al 14% l'any 2016.
Els ciutadans han vist com s'han tancat serveis, s’ha obviat la seva participació, s'ha prescindit de milers de professionals i ha augmentat de manera inadmissible l'espera per a ser visitats pels seus professionals de referència. Això ha comportat la massificació i el trencament de la continuïtat i longitudinalitat de l'atenció, característiques que està demostrat de sobres que milloren la salut de les persones. Els professionals dels equips d'atenció primària (metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials) fa temps que treballen al límit de les seves possibilitats. Aquesta situació sostinguda ha arribat a afectar la salut, la motivació i la il·lusió professional. A l'atenció primària el temps és la principal tecnologia que utilitzen els professionals, i la seva persona, l'instrument de treball. Sense temps i amb males condicions de treball la qualitat de l'atenció es deteriora, fent patir tant als pacients com als professionals.
Els nostres polítics i gestors s'han atipat de fer declaracions buides sobre la importància de l'atenció primària que s'han contradit sistemàticament amb la progressiva disminució del pressupost i el menysteniment institucional dels professionals i la seva feina. A més, veiem l’estancament d’un model organitzatiu i assistencial que no aposta clarament per una atenció primària forta com a pilar del sistema sanitari. La idea d'un nou pla estratègic no ens dóna cap garantia que es produeixin canvis significatius en la dotació de personal i en la millora dels serveis. Una mostra d'això que diem és el fet que els pressupostos del 2017 per a Salut augmenten de 408 M. d’euros però només 27,6 M. (6,7%) seran destinats a l'atenció primària.
En aquest context els companys del CAP Can Vidalet han encès l'espurna de la queixa i la indignació amb un manifest que han fet arribar al Departament de Salut i a la gerència de l'Institut Català de la Salut. Aquest manifest és l'expressió del malestar de tota l'atenció primària.
Ha arribat el moment de dir prou. Per això ens hem unit les entitats signants per fer quatre demandes concretes:
  • 1. Augment del pressupost destinat a l'atenció primària que s'ha de situar com a mínim en un 20% per progressar fins al desitjable 25%. Amb aquests recursos es pot plantejar una dotació suficient de centres d'atenció primària, atenció continuada i urgències en tot el territori i desenvolupar totes les tasques de prevenció, assistència i rehabilitació que són de la seva competència. Algunes d'aquestes tasques que actualment es porten a terme en hospitals o altres serveis han de passar a ser exercides per l'atenció primària, tant a les consultes com als domicilis i a la comunitat.
  • 2. Fer de l'atenció primària l’eix del sistema sanitari públic. Cal traspassar poder a l'atenció primària i donar-li el lideratge de qualsevol projecte de guia, consens, protocols i codis d’actuació en situacions específiques. Una mesura inicial és que sigui l'atenció primària qui gestioni les llistes d'espera tant de proves complementàries com de primeres visites de consultes externes. Els professionals d'atenció primària són els que millor coneixen la situació clínica del pacient en el moment de la derivació i les seves necessitats. Cal que els serveis d'atenció primària siguin accessibles i suficients per fer de porta d'entrada al sistema en totes les situacions perquè són els qui tenen una visió global de les persones i dels seus problemes de salut i millor poden orientar sobre el tipus de servei que necessiten en cada moment. Aquestes mesures milloren l'eficiència de tot el sistema i l'adequació de les seves intervencions.
  • 3. Recuperació del personal dels Equips d'Atenció Primària (EAPs) perduts des del 2011 fins a arribar a la dotació estable suficient per cobrir el 100% de les seves necessitats habituals (incloent-hi vacances, formació, conciliació personal i familiar, permisos i baixes laborals). Alhora és imprescindible posar fi a la precarietat laboral, que afecta tant a professionals com a pacients perquè impedeix el desenvolupament de trajectòries vitals, disminueix la qualitat clínica, incrementa els errors i priva dels beneficis de la confiança que es construeix entre professional i pacient i de l'atenció longitudinal. S'haurà de fer una revisió de la ràtio de professional (personal sanitari i no sanitari) per habitant en funció de l'edat de la població, morbiditat, indicadors socioeconòmics i dispersió del territori.
    Aquest augment de personal ha de tenir com a resultat les millores que la ciutadania demanda a l'atenció primària: Qualitat en la visita mèdica i infermera amb temps suficient per atendre adequadament i millora de l'accessibilitat al propi metge i infermera per als diferents problemes de salut.
  • 4. Dotar d'autonomia de gestió i de lideratges propers els EAPs. Autonomia de gestió vol dir apoderar als EAPs perquè (amb uns objectius i pressupost pactats prèviament) puguin prestar amb més qualitat i proximitat els serveis d’atenció als ciutadans. Aquesta autonomia de gestió es pot aplicar dins d’un sistema de provisió pública de serveis sanitaris, com ja es fa als hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS) que tenen autonomia per a gestionar el pressupost tenen assignat. Els EAP han de negociar i fixar els seus objectius, que han de respondre a criteris clínics i ètics per sobre dels criteris econòmics. Han de retre comptes dels resultats i de la utilització del pressupost assignat i tenir plena autonomia per decidir com organitzen el seu treball. Els directius han de ser reconeguts líders clínics que mantinguin activitat assistencial dins dels seus equips i que siguin triats amb transparència i participació significativa dels professionals de l’EAP. Calen unes direccions que formin part dels equips, siguin properes als professionals, puguin entendre les seves particularitats i puguin donar el suport que necessiten. Per això cal abolir les fórmules de concentració de les direccions de diferents equips. Aquestes mesures contribuiran a una major motivació, implicació i satisfacció dels professionals amb la seva feina.
  • Sense aquestes demandes satisfetes, no serà possible que la ciutadania rebi l'atenció que necessita i mereix, amb repercussió progressiva en la salut de les persones i la societat i en la sostenibilitat d’un sistema sanitari públic, universal, finançat a través d’impostos i amb la participació de la ciutadania que contemplava la reforma de l’atenció primària. Per això demanem que es produeixin de manera immediata i palpable acords i resolucions en aquesta direcció. Cal que el pla per revertir la pèrdua de professionals dels equips d’atenció primària sigui aprovat pel Parlament abans de l'estiu, per assegurar així un compromís polític compartit. Per tal d'acomplir aquest objectiu amb la màxima celeritat, i fer-lo factible dins el marc econòmic actual, el Departament de Salut aturarà qualsevol dels projectes en marxa que poden detreure pressupost de l'atenció primària. Cal que les mesures que no comporten un augment de despesa siguin posades en marxa de manera immediata. Demanem a la Conselleria que en un termini d'un mes doni resposta a les nostres demandes establint compromisos concrets i terminis d'aplicació.

Barcelona, 26 d'abril de 2017
Signen:
  • Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC)
  • Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT)
  • Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
  • Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB)
  • Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP)
  • Rebel·lió Atenció Primària
  • Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFIC)


Adhereix-te!     |  Si vols veure totes les adhesions fes clic aquí 






No hay texto alternativo automático disponible.

lunes, 15 de mayo de 2017

Aquí el manifets:Millorar el sistema sanitari: fer forta l’atenció primària.

Aquí el manifets:



Millorar el sistema sanitari: fer forta l’atenció primària.

La imagen puede contener: 8 personas, personas sentadas e interior
Molts anys després de la seva reforma, l'atenció primària segueix sent la germaneta pobra del sistema sanitari. Mai va assolir el desplegament de competències i la dotació pressupostària que la reforma demanava. La crisi iniciada el 2008, amb les retallades pressupostàries que els governs van aplicar a partir del 2010, han comportat un deteriorament progressiu  i una sobrecàrrega insuportable dels seus professionals. Hem vist com del 18% del pressupost de salut dedicat a l'atenció primària l'any 2010, hem passat al 14% l'any 2016.

Els ciutadans han vist com s'han tancat serveis, s’ha obviat la seva participació, s'ha prescindit de milers de professionals i ha augmentat de manera inadmissible l'espera per a ser visitats pels seus professionals de referència. Això ha comportat la massificació i el trencament de la continuïtat i longitudinalitat de l'atenció, característiques que està demostrat de sobres que milloren la salut de les persones. Els professionals dels equips d'atenció primària (metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials) fa temps que treballen al límit de les seves possibilitats. Aquesta situació sostinguda ha arribat a afectar la salut, la motivació i la il·lusió professional. A l'atenció primària el temps és la principal tecnologia que utilitzen els professionals, i la seva persona, l'instrument de treball. Sense temps i amb males condicions de treball la qualitat de l'atenció es deteriora, fent patir tant als pacients com als professionals.

Els nostres polítics i gestors s'han atipat de fer declaracions buides sobre la importància de l'atenció primària que s'han contradit sistemàticament amb la progressiva disminució del pressupost i el menysteniment institucional dels professionals i la seva feina. A més, veiem l’estancament d’un model organitzatiu i assistencial que no aposta clarament per una atenció primària forta com a pilar del sistema sanitari. La idea d'un nou pla estratègic no ens dóna cap garantia que es produeixin canvis significatius en la dotació de personal i en la millora dels serveis. Una mostra d'això que diem és el fet que els pressupostos del 2017 per a Salut augmenten de 408 M. d’euros però només 27,6 M. (6,7%) seran destinats a l'atenció primària.

En aquest context els companys del CAP Can Vidalet han encès l'espurna de la queixa i la indignació amb un manifest que han fet arribar al Departament de Salut i a la gerència de l'Institut Català de la Salut. Aquest manifest és l'expressió del malestar de tota l'atenció primària.

Ha arribat el moment de dir prou. Per això ens hem unit les entitats signants per  fer quatre demandes concretes:

1.      Augment del pressupost destinat a l'atenció primària que s'ha de situar com a mínim en un 20% per progressar fins al desitjable 25%. Amb aquests recursos es pot plantejar una dotació suficient de centres d'atenció primària, atenció continuada i urgències en tot el territori i desenvolupar totes les tasques de prevenció, assistència i rehabilitació que són de la seva competència. Algunes d'aquestes tasques que actualment es porten a terme en hospitals o altres serveis han de passar a ser exercides per l'atenció primària, tant a les consultes com als domicilis i a la comunitat.

2.      Fer de l'atenció primària l’eix del sistema sanitari. Cal traspassar poder a l'atenció primària i donar-li el lideratge de qualsevol projecte de guia, consens, protocols i codis d’actuació en situacions específiques. Una mesura inicial és que sigui l'atenció primària qui gestioni les llistes d'espera tant de proves complementàries com de primeres visites de consultes externes. Els professionals d'atenció primària són els que millor coneixen la situació clínica del pacient en el moment de la derivació i les seves necessitats. Cal que els serveis d'atenció primària siguin accessibles i suficients per fer de porta d'entrada al sistema en totes les situacions perquè són els qui tenen una visió global de les persones i dels seus problemes de salut i millor poden orientar sobre el tipus de servei que necessiten en cada moment.  Aquestes mesures milloren l'eficiència de tot el sistema i l'adequació de les seves intervencions.

3.      Recuperació  del personal dels Equips d'Atenció Primària (EAPs) perduts des del 2011  fins a arribar a la dotació suficient per cobrir les seves necessitats habituals (incloent-hi vacances, formació, conciliació personal i familiar, permisos i baixes laborals). Alhora és imprescindible posar fi a la precarietat laboral, que afecta tant a professionals com a pacients perquè impedeix el desenvolupament de trajectòries vitals, disminueix la qualitat clínica, incrementa els errors i priva dels beneficis de la confiança que es construeix entre professional i pacient i de l'atenció longitudinal. S'haurà de fer una revisió de la ràtio de professional (personal sanitari i no sanitari) per habitant en funció de l'edat de la població, morbiditat, indicadors socioeconòmics i dispersió del territori.

Aquest augment de personal ha de tenir com a resultat les millores que la ciutadania demanda a l'atenció primària: Qualitat en la visita mèdica i infermera amb temps suficient per atendre adequadament  i millora de l'accessibilitat al propi metge i infermera per als diferents problemes de salut.

4.      Dotar d'autonomia de gestió i de lideratges propers els EAPs. Els EAP han de negociar i fixar els seus objectius, que han de respondre a criteris clínics i ètics per sobre dels criteris econòmics. Han de retre comptes dels resultats i de la utilització del pressupost assignat i tenir plena autonomia per decidir com organitzen el seu treball. Els directius han de ser reconeguts líders clínics que mantinguin activitat assistencial dins dels seus equips i que siguin triats amb transparència i participació significativa dels professionals de l’EAP. Calen unes direccions que formin part dels equips, siguin properes als professionals, puguin entendre les seves particularitats i puguin donar el suport que necessiten. Per això cal abolir les fórmules de concentració de les direccions de diferents equips. Aquestes mesures contribuiran a una major motivació, implicació i satisfacció dels professionals amb la seva feina.

Sense aquestes demandes satisfetes, no serà possible que la ciutadania rebi l'atenció que necessita i mereix, amb repercussió progressiva en la salut de les persones i la societat i en la sostenibilitat d’un sistema sanitari públic, universal, finançat a través d’impostos i amb la participació de la ciutadania que contemplava la reforma de l’atenció primària. Per això demanem que es produeixin de manera immediata i palpable acords i resolucions en aquesta direcció. Cal que el pla per revertir la pèrdua de professionals dels equips d’atenció primària sigui aprovat pel Parlament abans de l'estiu, per assegurar així un compromís polític compartit. Per tal d'acomplir aquest objectiu amb la màxima celeritat, i fer-lo factible dins el marc econòmic actual, el Departament de Salut aturarà qualsevol dels projectes en marxa que poden detreure pressupost de l'atenció primària. Cal que les mesures que no comporten un augment de despesa siguin posades en marxa de manera immediata.  Demanem a la Conselleria que en un termini d'un mes doni resposta a les nostres demandes establint compromisos concrets i terminis d'aplicació.


Barcelona, 26 d'abril de 2017

Signen:
Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC)

Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT)

Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)

Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP)

Rebel·lió Atenció Primària

Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFIC)


Marea Blanca de Catalunya