ORGULLO DE ABUELO

Orgullo de abuelo

Decía Mari Carmen que mis gustos habían dado un vuelco desde que empecé a interesarme por el fútbol. No es que haya dejado la política ni mi implicación en los movimientos sociales —mi compromiso con la defensa de la sanidad pública sigue tan vivo como siempre—, pero durante años la actividad pública lo absorbía casi todo. Sin embargo, antes de que ella nos dejara, ya íbamos juntos de vez en cuando a ver jugar a nuestro nieto Arnau.

Hoy, no me pierdo ni un solo partido suyo. Cada semana estoy en Girona viéndolo jugar y viviendo de lleno su evolución deportiva. Ha llegado a tal punto esta pasión que hasta me introduje en el mundo de la fotografía por él. Recuerdo bien mi primer día en el curso: cuando el profesor nos preguntó qué nos motivaba, le dije con orgullo que el "culpable" era mi nieto. Le expliqué que, al ver cómo cobraban veinte euros por foto en un torneo, decidí comprarme un equipo e ir con mi propia cámara para fotografiar no solo a Arnau, sino a todos los niños del equipo, regalándoles luego los recuerdos a sus familias a través del Wasap. Es una labor que me llena plenamente.

MVP torneo Costa Brava 2026

Pero como abuelo, lo que más me conmueve de todo este proceso no es solo su destreza con el balón, que también. Arnau es tan buen chaval en todos los órdenes de la vida que es imposible no volcarse con él: rinde en los estudios, cultiva grandes amistades y mantiene un vínculo estrecho y cariñoso con su familia. Cuando un chaval demuestra esa madurez y esa calidad humana, la labor de apoyarlo nace sola.

Ese carácter facilita también la entrega de unos padres que lo dan todo por su ilusión. A ellos tampoco les atraía el fútbol y hoy están completamente volcados, hasta el punto de que mi yerno ha llegado a colaborar como ayudante de uno de los entrenadores.

Ese esfuerzo familiar cobra hoy más sentido que nunca. Arnau sigue creciendo. Tras jugar esta pasada temporada con el Sub-12 del Farners en Preferente y haber ganado la liga, para este año ha sido fichado por una reconocida escuela de talentos de Catalunya en División de Honor. Esto nos exige más esfuerzos: recorrer cientos de kilómetros varios días a la semana para los entrenamientos y viajar los fines de semana por todo el territorio catalán. Pero acompañar a un nieto que responde con tanta humildad, trabajo, ilusión y sentido de la responsabilidad hace que cada kilómetro valga absolutamente la pena.

Roque Fernández

Querida Mari Carmen

Querida Maricarmen:

Hoy te escribo con el corazón lleno de recuerdos y la mirada vuelta hacia el tiempo que compartimos. Desde que partiste aquel 16 de julio de 2023, el mundo ha seguido girando, pero hay instantes que parecen haberse detenido, congelados en el eco de tu sonrisa, en la calidez de tus palabras y en la huella que dejaste en quienes tuvimos la fortuna de conocerte.

A veces, en el silencio de la tarde, me sorprendo evocando tus consejos, tu manera de ver la vida y la forma en que encontrabas luz aun en los días grises. No hay rincón de mi memoria en el que no aparezcas, ya sea en las pequeñas cosas diarias, en las anécdotas familiares o en esas canciones que tanto te gustaban.

Tu partida nos enseñó a valorar más los momentos, a abrazar fuerte y a decir “te quiero” sin reservas. Cada persona que tocaste guarda dentro una semilla de tu amor, que florece en actos de bondad, en risas compartidas y en la esperanza de que, donde estés, sigues acompañándonos de alguna forma.

Hoy te extraño, Maricarmen, pero también celebro tu vida. Agradezco cada instante regalado a tu lado, cada lección, cada muestra de generosidad. Si pudiera enviarte un mensaje donde ahora moras, solo diría: gracias, por tanto, por siempre. Aquí seguimos, honrando tu memoria y procurando vivir de acuerdo con los valores que nos enseñaste.

Hoy hace 3 años ya que nos dejaste y no te olvidamos ni jamás te olvidaremos. Besos mi amor

Hasta siempre, con cariño eterno y profunda gratitud.

Polinyà 16 de julio de 2023

Roque Fernández

 

A QUINA NORMALITAT VOLEM TORNAR?

Mirant arxius he trobat aquest escrit de la Mari Carme i he decidit fer-ho públic perquè tothom el pugui conèixer:

A QUINA NORMALITAT VOLEM TORNAR?

Mai ens haguéssim imaginat que passaria una cosa como aquesta: una pandèmia sanitària, però aquí la tenim. Tot i així els científics sempre diuen, referint-se als fenòmens climatològics: no se sap quan passarà, però passarà i em d’estar preparats, no ha sigut el cas.

Julio Anguita i Mari Carmen Gámez

Això que en principi és una situació greu, que està afectant  a casi tota la població mundial, que té i tindrà encara més unes conseqüències d’un abast gravíssim, importants i sobre tot per les classes més vulnerables, ens hauria de servir per qüestionar-nos i reflexionar sobre el model de vida que tenim. Es coherent amb el Planeta que vivim, és un model solidari, equitatiu, igualitari, en definitiva és un model just?

En primer lloc, segurament coincidirem que aquest model no respon a les nostres necessitats, les de la població d’a peu, la dels treballadors. Aquest model respon a un sistema capitalista i neoliberal; -vaja no volia utilitzar aquestes paraules, perquè segurament molta gent no les entén, o no vol entendre –les (jo no entenc de política, tots són iguals, ja estant amb la política) però són les paraules que defineixen el nostre sistema actual. No respon a un sistema social just amb les persones, humanitari, de pau, de progres, de benestar per tota la població, de conservació del planeta que és l’únic que tenim i que cada dia més el fem malbé; no se que li deixarem als nostres fills i nets. 

Jo soc una persona molt pràctica, gens teòrica ni grandiloqüent, m’agraden les cosses  que puc tocar, per això no m’agrada la ciència ficció (malgrat estic veiem que el que ahir era ciència ficció avui és una realitat. Tampoc la informàtica i tecnologia en general, perquè són conceptes abstractes i em costa d’entendre. Això fa que quan parlo en remeto a coses que he viscut, amb paraules que utilitzen la gent del carrer.  Si jo que he contribuït a desenvolupar accions de canvi al meu poble, que he tingut la sort de poder ajudar a molta gent a millorar les condicions de vida dels veïns/nes , que m’he trobat amb molts problemes; precisament pel sistema implantat per el qual ens regim, em costa d’explicar i aprofundir en qüestions que no són gens fàcils, perquè no és una cosa sola que no funciona, és un entramat  que no es soluciona en canviar a uns personatges perquè vindran altres i tot continuarà igual, com volem que la gent senzilla, la gent que no s’ha preocupat mai ni ha volgut sentir parlar de política, perquè l’han criminalitzar ho entengui? . Aquest  és el problema. És necessari un canvi total de sistema, donar la volta com a un mitjó.

Aquests dies es parla molt de tornar a la normalitat, quina normalitat? Es suposa que a la que teníem abans de la pandèmia. Ho potser la que teníem abans de l’última crisis  del 2008? Perquè  abans de la pandèmia estàvem pitjor que abans del 2008. Però a ningú se l’acut reivindicar  tot el que vam perdre amb aquella crisis y que mai més hem recuperat. Per això, a quina normalitat volem tornar? Podria enumerar moltes coses perdudes o encara per aconseguir i que portem moltes dècades reivindicant la classe treballadora.  La llista seria llarga, a títol d’exemple:   No potser que al S. XXI la població en general no visqui dignament, aturats sense cap prestació,  cases sense gent, i gent sense cases, el racisme, la xenofòbia, el individualisme, “el salvese quien pueda”, la fan al mon, la destrucció del Planeta Terra, la....etc. Jo no vull aquesta normalitat! Ara cada dia aplaudim per reconèixer la labor de les persones més importants, però les menys reconegudes, com sempre passa, que estan a primera línia treballant i lluitant amb aquesta pandèmia, però  on estàvem tots aquests que aplaudim quan havíem de sortir al carrer a lluitar perquè no ens retallessin tots els serveis com ho van fer, l’educació, la sanitat, serveis de primera necessitat?.  Això és d’hipòcrites.  Y si creiem, com diuen molta gent,  que això ens farà pensar, reflexionar, sortir d’aquesta situació sent millors persones, més conscienciades, per tant disposades a lluitar pels nostres drets, per una vida digna, amb valors, amb justícia, estem molt equivocats. Sento arribar a questa conclusió, però és el que penso. Estic molt cansada i desil·lusionada. Soc una persona que s’il·lusiona fàcilment, però ja m’estic tornant negativa. No veig sortida. Per això no vull tornat a aquella normalitat, vull un altre sistema social i mentrestant no es vegi aquesta necessitat i tots ens impliquem, no hi haurà res a fer. 

Mari Carmen Gámez