Mirant arxius he trobat aquest escrit de la Mari Carme i he decidit fer-ho públic perquè tothom el pugui conèixer:
A QUINA NORMALITAT VOLEM TORNAR?
Mai ens
haguéssim imaginat que passaria una cosa como aquesta: una pandèmia sanitària,
però aquí la tenim. Tot i així els científics sempre diuen, referint-se als
fenòmens climatològics: no se sap quan passarà, però passarà i em d’estar
preparats, no ha sigut el cas.
Això que en
principi és una situació greu, que està afectant a casi tota la població mundial, que té i
tindrà encara més unes conseqüències d’un abast gravíssim, importants i sobre
tot per les classes més vulnerables, ens hauria de servir per qüestionar-nos i
reflexionar sobre el model de vida que tenim. Es coherent amb el Planeta que
vivim, és un model solidari, equitatiu, igualitari, en definitiva és un model
just?
Julio Anguita i Mari Carmen Gámez
En primer lloc,
segurament coincidirem que aquest model no respon a les nostres necessitats,
les de la població d’a peu, la dels treballadors. Aquest model respon a un
sistema capitalista i neoliberal; -vaja no volia utilitzar aquestes paraules,
perquè segurament molta gent no les entén, o no vol entendre –les (jo no entenc
de política, tots són iguals, ja estant amb la política) però són les paraules
que defineixen el nostre sistema actual. No respon a un sistema social just amb
les persones, humanitari, de pau, de progres, de benestar per tota la població,
de conservació del planeta que és l’únic que tenim i que cada dia més el fem malbé;
no se que li deixarem als nostres fills i nets.
Jo soc una
persona molt pràctica, gens teòrica ni grandiloqüent, m’agraden les cosses que puc tocar, per això no m’agrada la
ciència ficció (malgrat estic veiem que el que ahir era ciència ficció avui és
una realitat. Tampoc la informàtica i tecnologia en general, perquè són
conceptes abstractes i em costa d’entendre. Això fa que quan parlo en remeto a
coses que he viscut, amb paraules que utilitzen la gent del carrer. Si jo que he contribuït a desenvolupar
accions de canvi al meu poble, que he tingut la sort de poder ajudar a molta
gent a millorar les condicions de vida dels veïns/nes , que m’he trobat amb
molts problemes; precisament pel sistema implantat per el qual ens regim, em
costa d’explicar i aprofundir en qüestions que no són gens fàcils, perquè no és
una cosa sola que no funciona, és un entramat que no es soluciona en canviar a uns
personatges perquè vindran altres i tot continuarà igual, com volem que la gent
senzilla, la gent que no s’ha preocupat mai ni ha volgut sentir parlar de
política, perquè l’han criminalitzar ho entengui? . Aquest és el problema. És necessari un canvi total de
sistema, donar la volta com a un mitjó.
Aquests dies es
parla molt de tornar a la normalitat, quina normalitat? Es suposa que a la que
teníem abans de la pandèmia. Ho potser la que teníem abans de l’última
crisis del 2008? Perquè abans de la pandèmia estàvem pitjor que abans
del 2008. Però a ningú se l’acut reivindicar
tot el que vam perdre amb aquella crisis y que mai més hem recuperat.
Per això, a quina normalitat volem tornar? Podria enumerar moltes coses
perdudes o encara per aconseguir i que portem moltes dècades reivindicant la
classe treballadora. La llista seria
llarga, a títol d’exemple: No potser
que al S. XXI la població en general no visqui dignament, aturats sense cap
prestació, cases sense gent, i gent
sense cases, el racisme, la xenofòbia, el individualisme, “el salvese quien
pueda”, la fan al mon, la destrucció del Planeta Terra, la....etc. Jo no vull
aquesta normalitat! Ara cada dia aplaudim per reconèixer la labor de les persones
més importants, però les menys reconegudes, com sempre passa, que estan a
primera línia treballant i lluitant amb aquesta pandèmia, però on estàvem tots aquests que aplaudim quan
havíem de sortir al carrer a lluitar perquè no ens retallessin tots els serveis
com ho van fer, l’educació, la sanitat, serveis de primera necessitat?. Això és d’hipòcrites. Y si creiem, com diuen molta gent, que això ens farà pensar, reflexionar, sortir
d’aquesta situació sent millors persones, més conscienciades, per tant
disposades a lluitar pels nostres drets, per una vida digna, amb valors, amb
justícia, estem molt equivocats. Sento arribar a questa conclusió, però és el
que penso. Estic molt cansada i desil·lusionada. Soc una persona que
s’il·lusiona fàcilment, però ja m’estic tornant negativa. No veig sortida. Per
això no vull tornat a aquella normalitat, vull un altre sistema social i
mentrestant no es vegi aquesta necessitat i tots ens impliquem, no hi haurà res
a fer.
Mari Carmen Gámez
