La crisi permanent de l’esquerra

Quan acabarà la crisi de les esquerres? Semblen acomodades a una crisi permanent. El fracàs definitiu dels mal anomenats estats socialistes encara pesa. La seva existència ha estat el gran engany del segle xx.
Milions i milions de treballadors al món van seguir cegament uns sistemes autoritaris i conservadors que van mantenir-se en el poder sobre la base de l’explotació social, la destrucció del medi ambient i la dictadura política. La Xina està sent el perfecte darrer exemple d’aquesta ignomínia en dirigir el mateix partit comunista el retorn cap a un capitalisme encara més ferotge i depredador. Però hi ha un altre fracàs menys evident d’unes altres esquerres: la socialdemocràcia i els seus aliats. Ha estat l’altre engany per mitjà del pacte social, la integració cultural i política dels treballadors en el sistema i valors del capitalisme en el marc del Welfare State (estat del benestar). La indubtable millora en les condicions de treball, en la capacitat adquisitiva, en les expectatives de futur per als fills de les classes treballadores estan en el rerefons de les polítiques col·laboracionistes de la socialdemocràcia. El preu, tanmateix, que s’ha pagat és molt elevat, perquè ha significat l’acceptació i submissió dels treballadors a les regles del sistema econòmic. S’han legitimat unes democràcies liberals que fan compatibles les eleccions polítiques amb l’oligocràcia econòmica. En aquest context, i sota aquest axioma, és impossible canviar res quan s’accedeix al govern mitjançant la victòria electoral. El lideratge polític, ni que tingui voluntat de canvi, és una ficció perquè és presoner de les limitacions que imposa l’intocable sistema econòmic: el capitalisme de les grans corporacions.
La socialdemocràcia, quan governa, no mana, sinó que fa de majordom. Per aquest camí no es va a la transformació del sistema capitalista, ni es construeix cap socialisme. Més aviat es produeix un procés pervers d’integració per dalt dels dirigents socialdemòcrates, que accepten en molts casos ser comprats fàcilment, i també corromputs, pel sector privat, tant quan exerceixen com quan deixen el càrrec públic. És l’economia, estúpid! Quina expressió tan marxista i tan encertada, malmesa quan està en boca de liberals espavilats o de cínics socialdemòcrates.
Les esquerres a l’esquerra de la socialdemocràcia, que opten igualment per participar i implicar-se en l’acció institucional, també han quedat enredades en la seva pròpia xarxa. No solament no han estat influents, sinó que han estat i són els actors subalterns de la farsa democràtica. És més, les dinàmiques divisionistes inacabables que provoca la impossible conciliació entre ser partit institucional i partit de lluita, les estan situant literalment en la marginació política. El finançament públic dels partits polítics, els càrrecs públics llaminers per a la promoció personal, la mateixa presència als media que assegura la participació política dins de les institucions són factors definitius per dedicar-se exclusivament, o quasi, a la política institucional. És clar que, per aquesta via, la incomunicació és creixent entre moviments socials i partits d’esquerra. Fins i tot acaba produint-se una frontera entre qui fa política com a professió i qui fa política per compromís cívic. Fa temps que la convivència entre els que cobren per dedicar-se a la política i els que no cobren, ni aspiren a ser professionals de la política, és entre complicada i impossible. Això no és nou ni a ICV ni a IU, ni a EUiA, ni a qualsevol altra organització d’esquerres.
Què fer? Recuperar el sentit original d’un partit d’esquerres, la seva inserció en la societat civil, la seva implicació dirigent i activadora dels moviments socials, la seva presència crítica a les institucions civils i culturals, la seva voluntat transformadora de l’ordre econòmic i social, canviant la cultura corporativa de les organitzacions sindicals. No es tracta de deixar de banda l’acció institucional, ni d’abstenir-se quan hi ha eleccions, però ni una cosa ni l’altra són les més importants, i menys encara les únicament importants. Un partit d’esquerres que acaba vivint únicament de les eleccions i de la seva acció institucional serà partit, però no serà d’esquerres. La crisi d’Izquierda Unida s’ha de contemplar en aquest marc i paràmetres. Perquè la injustícia del sistema electoral, la intolerable i antidemocràtica actitud del PSOE com a directe beneficiari del robatori de vots que pateix IU, i també ICV-EUiA, no pot amagar el procés d’autodestrucció imparable que caracteritza el moviment comunista des de la crisi carrillista del PCE.
Ha de canviar la cultura política de les esquerres, especialment la dels seus dirigents, atrets pel protagonisme i compensacions personals que té la professió política, fins i tot per als professionals dels partits subalterns. L’activitat institucional, inclosa l’ambició d’accedir al govern local, al govern de la Generalitat, al govern de l’Estat, no ha de ser objectiu per ella mateixa, sinó sotmesa als principis i valors de transformació i canvi social. Això, que sembla tan de sentit comú, és fàcilment oblidat per aquells que gaudeixen d’ocupar i no voler deixar un càrrec públic. Per aquí comença l’engany, l’autoengany.

Miquel Caminal
Professor de teoria política de la Universitat de Barcelona