Polinyà "de todos"

Gairebé dues dècades després de la seva dissolució, el PSUC continua sent invocat amb nostàlgia. En aquesta campanya electoral, el record del PSUC ha estat enaltit per diverses candidatures. Tothom reivindica ara el seu llegat i es pretén hereu de la seva tradició. Des del nostre humil punt de vista, la reivindicació del PSUC és en alguns casos un insult, en altres casos oportunisme i en el millor dels casos, un error benintencionat.  Tal com passa amb tantes coses del passat, el PSUC ha estat idealitzat en la memòria d'un sector important de la societat catalana i aquesta mitificació impedeix sovint una anàlisi crític i constructiu del seu paper en la història del nostre país.   Una breu i necessària història del PSUC El Partit Socialista Unificat de Catalunya fou fundat el 23 de juliol de 1936 a la plaça del Pi de Barcelona, 5 dies després de l'alçament feixista que va iniciar la guerra. Fou resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comu

Crida de Comunistes de Catalunya a la Unitat Popular, en motiu de la commemoració de la Diada Nacional de l'11 de setembre de 2015. Catalunya és una nació. Catalunya és un país europeu, amb una llengua i una cultura singulars, amb una innegable història mil·lenària i un daurat passat industrial, un país dotat de certes estructures pròpies d'un Estat modern, com un parlament, unes institucions de govern, uns tribunals de justícia i uns cossos policials. Des del 1978 fins al 2015, Catalunya ha gaudit de cert marge d'autonomia, per al desenvolupament de polítiques pròpies diferenciades. Un marge que mai ha estat suficient des de la perspectiva majoritària de Catalunya, en el marc d'un Estat Espanyol que arrossega greus mancances democràtiques. En aquests 37 anys d'autonomia, hem estats governats per Convergència 29 anys i només 8 anys per un govern tripartit d'esquerres format pel PSC, ERC i ICV-EUiA. Així mateix, en aquest període, Convergència ha donat s

No hay alternativa "There is no alternative", el eslogan atribuido a Margaret Thatcher en los años 80 del siglo pasado ha sido el mensaje transversal, permanente y repetido una y otra vez a lo largo de los últimos treinta años por el  establishment  occidental, también en España. Aplicando el principio del adagio latino "Gutta lapidem cavat non vi sed saepe cadendo" (La gota horada la piedra no por su fuerza sino por su constancia en la caída), el neoliberalismo ha mantenido, como un junco, ese lema en su actuación política. En cualquier conflicto, crisis o tensión ese pensamiento ha impulsado toda la acción del sistema económico imperante: bajo la inflexibilidad, el mantenimiento de políticas o el desarrollo de otras encaminadas a cercenar derechos y libertades. Es la convicción (su convicción) de que se pone en marcha, en el caso de la derecha política y cultural, por coherencia con un nuevo modelo económico y social; y en el caso de la vencida y resignad

Tenía 7 años cuando mis padres me trajeron a Catalunya. Los de aquí, los catalanes, me llamaban Nano. Aquello no me gustaba. Desde entonces trabajé toda la vida laboral y más (desde los 10 años de edad). He criado a mis hijas, y mis hijas, están criando a sus hijos; todos ellos son catalanes. He ido siempre a las manifestaciones del 11 de septiembre para reivindicar cosas importantes para Catalunya. Pero el próximo 11 de septiembre no voy a ir, porque ir a la manifestación del 11S de 2015, es ir a decir sí a la independencia. Considero que se hace un flaco favor al histórico 11S.  Muchos como yo, han hecho mucho por Catalunya. Hemos luchado a favor del derecho a decidir y a favor de los derechos sociales de todos los trabajadores de Catalunya. Lo que no han hecho muchos catalanes que ahora se deshacen a gritos diciendo que son independentistas.   Lo que quiero es que se respeten a todos, y que nadie se salga de madre. Y, sobre todo, que no se vuelva a llamar Nano a nadie. Y