El govern ha pujat recentment l'impost sobre el valor afegit (IVA) a instàncies de la troika i seguint les directrius clàssiques de pujar la tributació indirecta. Aquesta pràctica, molt lloada pels liberals, té enormes conseqüències negatives sobre la capacitat adquisitiva de la població i sobre la redistribució de la renda. Intentaré exposar-ho de manera senzilla en aquest post.
La dinàmica capitalista és, per definició, generadora de desigualtat. Des del punt de vista marxista això és degut a la pauta d'explotació en la distribució de la renda i des del punt de vista més convencional perquè la desigualtat és necessària per avançar econòmicament. La tesi neoclàssica- teoria econòmica que justifica les polítiques neoliberals- entén que aquesta desigualtat és necessària i que l'economia generarà un "trickle down" o efecte degoteig que farà que tots els ciutadans es beneficiïn del procés de creixement encara que hi hagi desigualtat. No obstant això, l'Estat disposa de mecanismes per corregir la desigualtat creixent.
El principal mecanisme d'aquest tipus és el sistema fiscal, que si està ben dissenyat permet que es realitzi una redistribució de la renda des de les unitats econòmiques més riques cap a les unitats econòmiques més pobres, a través de canals com els serveis públics o les transferències monetàries.
A partir del disseny del sistema fiscal l'Estat obté ingressos amb què finançar les seves polítiques de redistribució de la renda, i de tots ells els més importants són els impostos i les cotitzacions socials. El 2011 ambdós conceptes van sumar el 88'3% dels ingressos totals de l'Estat, però el 2012 i com a conseqüència de la caiguda en els impostos el total sumat és de 77'8%. La caiguda en els impostos prevista en els pressupostos generals de 2012 és del 17%, encara que segurament sigui molt més gran, la qual cosa és causa de la crisi econòmica i l'efecte que genera en els diferents impostos.
Els impostos també poden dissenyar-se de diferents formes, amb efectes fiscals i redistributius molt diferents en funció d'aquest disseny. Els impostos es poden classificar en dos tipus, directes i indirectes, i definir pel seu efecte sobre la justícia fiscal a partir de tres tipus: progressius, proporcionals i regressius.
Els impostos directes són aquells que s'apliquen sobre la manifestació directa de la riquesa, és a dir, sobre l'ingrés rebut per l'individu o empresa i sobre el patrimoni que cadascú té (cases, habitatges, etc.). Els impostos indirectes, en canvi, s'apliquen sobre la manifestació indirecta de la riquesa, com pot ser el consum. Exemples d'impostos directes són l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i l'Impost de Societats (IS), mentre que exemples d'impostos indirectes són l'impost sobre el valor afegit (IVA).
En termes de justícia fiscal és més just pujar els impostos directes perquè tenen en consideració directament la riquesa original i no la seva manifestació indirecta. És a dir, els impostos indirectes s'apliquen a totes les persones per igual sense tenir en compte que guanyin més o menys (per exemple paga el mateix IVA sobre compreses la dona rica que la dona pobra).
Però en la configuració i disseny de cada impost cal tenir en compte com es fa per determinar quant es paga. Si tots paguen el mateix percentatge d'impostos es diu que és un tipus proporcional. Si tots paguéssim el 20% del nostre salari, els rics pagarien més que els pobres perquè se'ls aplicaria el mateix percentatge sobre una quantitat major. No obstant això, no és un model just i per això no és el model vigent a Espanya. No obstant això, és el model preferit pels liberals i en els últims anys ha estat defensat per sectors importants del PSOE (només cal veure l'article que va escriure el 2006 el llavors ministre Miguel Sebastián [1]).
Afortunadament la constitució espanyola exigeix que els impostos siguin progressius, és a dir, que pagui més qui més té però no només en quantitats absolutes (com passa amb el tipus proporcional) sinó també en el percentatge de gravamen aplicat. Per fer-ho s'estructuren trams de renda, de manera que per exemple de 0 a 20.000 euros en ingressos no es paguen impostos, de 20.000 a 30.000 euros es paga un 15%, de 30.000 a 40.000 un 20%, etc. Això fa que en teoria els més rics han de pagar un percentatge d'impost més gran (anomenat tipus efectiu).
Si el sistema està ben dissenyat i la quantitat d'impostos directes és major a la d'indirectes i a més són el més proporcionals possibles, els mecanismes de redistribució de la renda de l'Estat poden funcionar amb èxit. Això és així perquè l'Estat obté ingressos fonamentalment deguts als més rics, i no obstant això utilitza aquests ingressos per pagar serveis públics dels que es beneficien sobretot els més pobres. És una forma de fer justícia a través d'un sistema fiscal solidari.
No obstant això i malauradament en la pràctica això no funciona així. En les últimes dècades tant el Partit Popular com el Partit Socialista han baixat els impostos directes, reduint la força solidària del sistema i introduint debilitats greus que han fet que l'Estat estigui pobrement financiat. Als més rics els interessa acabar amb el sistema fiscal actual perquè si ho aconsegueixen no es veuran obligats a pagar els serveis públics als més pobres, de manera que els partits que han representat als rics han facilitat les anomenades rebaixes fiscals (baixades d'impostos als més rics, tant individus com empreses). El PSOE va arribar a retirar l'Impost de Patrimoni, va assegurar que baixar impostos era d'esquerres i fins i tot va demanar, com hem assenyalat, que s'instaurés un tipus proporcional en comptes de mantenir tipus progressius.
Tot això va afeblir l'eficàcia del sistema fiscal, el que es va sumar a les enormes falles que existien a causa dels paradisos fiscals i el frau fiscal. Espanya és, de fet, la desena potència mundial en frau fiscal, amb una estimació d'un 22'5% d'economia submergida [2]. Es perden, per la via de l'evasió fiscal, més de 100.000 milions de dòlars en ingressos potencials. Una quantitat molt superior a la que s'exigeix com retalls en sanitat i educació. A més, segons els tècnics d'Hisenda les grans empreses i les grans fortunes són responsables de més del 70% del frau fiscal, el qual quantifiquen en 40.000 milions d'euros [3]. A tot això cal sumar les pràctiques d'elusió fiscal, és a dir, d'aquelles estratègies legals de planificació fiscal que s'aprofiten de les diferències en les legislacions entre països per no pagar gairebé impostos [4]. Tot això significa que, en la pràctica, el nostre sistema fiscal és profundament regressiu.
És a dir, que en la pràctica i tant per l'acció com per la passivitat dels governs espanyols, el nostre sistema fiscal no corregeix la desigualtat sinó que de fet l'augmenta. I malauradament a més d'empobrir a la majoria de la població i deteriorar el creixement econòmic per la disminució de la demanda agregada, les últimes mesures del govern no fan sinó aguditzar la desigualtat, amb l'agreujant que segueix vigent l'amnistia fiscal als grans evasors.
[1]M. Sebastian (2007): “El tipo único es más justo y eficiente”, publicado en Diario El País, 3 de noviembre de 2007 y disponible en: http://elpais.com/diario/2007/11/03/opinion/1194044411_850215.html
[2]Tax Justice Network (2011): “The cost of tax abuse”, disponible en: http://www.tackletaxhavens.com/Cost_of_Tax_Abuse_TJN_Research_23rd_Nov_2011.pdf
[3] La Vanguardia (2011): “Técnicos de Hacienda calculan que las grandes empresas defraudan más de 42.700 millones al año”, disponible en http://www.lavanguardia.com/20110809/54198249312/tecnicos-de-hacienda-calculan-que-las-grandes-empresas-defraudan-mas-de-42-700-millones-al-ano.html
[4] Garzón, A. (2011): “Paraísos fiscales en la globalización financiera”, disponible en http://www.historia-actual.org/Publicaciones/index.php/haol/article/view/622/516
CONTRA LA CORRUPCIÓ I LA IMPUNITAT: MOBILITZACIÓ POPULAR EN DEFENSA DEL BÉ PUBLIC
Els afers del Palau de la Música i l’operació Pretòria han desvetllat greus irregularitats en la gestió pública: malversació i apropiació privada de fons públics, finançament irregular de partits polítics, prevaricació en la política urbanística, manca de transparència i control, entre d’altres. Si bé es tracta de realitats pendents de judici tot el que s’ha desvetllat es prou greu i dóna lloc a un clima general de sospita sobre el funcionament de les institucions públiques. De fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya, fan témer que aquests dos casos de corrupció no seran ni molt menys els únics. Estem indignats i preocupats. Cal arribar fins el final en l’esclariment dels fets i el càstig als responsables. No per ànim punitiu, sinó per evitar que el càncer de la corrupció acabi normalitzant-se. Perquè necessitem més que mai unes institucions i uns representants que defensin els interessos col•lectius amb honestedat i coratge. I els darrers
Comentarios