La lucha por un mundo mejor y más solidario, ha sido y es la lucha histórica de la clase obrera
domingo, 22 de mayo de 2022
sábado, 21 de mayo de 2022
Algo de historia de la Escuela Pública Pere Calders de Polinyà
La construcción de la primera escuela de Polinyà, la posterior ampliación y las luchas de la AMPA
Polinyà venía de ser un pueblo
inminentemente agrícola y ganadero. En los años 1960 estaba en tan sólo 450
habitantes. En 1962 se instala la primera empresa industrial, Inerga
(actualmente SMP. Este fue el inicio de lo que sería el futuro de Polinyà. Un
pueblo fuertemente industrializado. Había muchas más hectáreas de suelo
industrial que urbano residencial para viviendas. De ahí que se decía que
éramos una industria pueblo y no un pueblo con industria.
Los propietarios de las tierras
estaban más interesados en vender las tierras a los constructores y hacer
negocio, (sus tierras fueron calificadas de rusticas a industriales) lo cual
supuso un aumento del valor importante). No estaban por otras cosas como el
bienestar de las personas. Eso sí, todos muy unidos con quienes dominaban la
situación desde el pequeño consistorio para que nada cambiara.
El APA estaba en manos de
personas que controlaban la dirección de la escuela, y el Ayuntamiento. Todo
eran problemas, era como un bunker.
Tal como se avanzaba se iba
viendo que los padres querían participar más de la educación de sus hijos y se
presionó para estar en los órnanos colegiados, como el Consell escolar o
Consell de dirección, esto hizo saltar a la secretaria de la APA. Al final se
cambió de junta y se empezaron a hacer actividades conjuntamente con el
profesorado, fue una etapa muy entrañable, ya que había una muy buena sintonía
entre toda la comunidad educativa, normalizando la tarea de la educación de
nuestr@s hij@s.
Pero el pueblo seguía creciendo y
faltaban aulas, ya se habían ocupado espacios para otras actividades
escolares. Ante las nuevas necesidades
se inició una larga etapa de negociación desde el Ayuntamiento, conjuntamente
con la AMPA, (ahora si se recogía la realidad de la sociedad, madres y padres
de alumnos, aunque siempre han sido la mayoría madres) con el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que en principio solo estaba dispuesto a
construir un aula, máxima dos. Así en el 92 empezaron las obras de ampliación
de 8 aulas, las mismas que tenía la escuela, con lo cual se dobló, eso sí el
Ayuntamiento tubo que aportar 25 millones de las antiguas pesetas. Valió la
pena. La ampliación se inauguró en el 93 con una fiesta protagonizada por los
alumnos y la presencia nuevamente de Pere Calders.
La lucha vecinal y de toda la
comunidad educativa dio sus resultados. Hoy en día con otras formas de
distribución, pero siguen siendo las AMPAS quien gestionan a través de
cooperativas la distribución
Nota de Antonio Aldana Moruno:
Antonio fue un buen Presidente de
la AMPA y nos ha enviado esta nota para que se conozca qué ocurrió en esa
época. “Se estableció por primera vez los órganos colegiados de la escuela
(consejo escolar, consejo de dirección) y gracias a las negociaciones de la
AMPA con un grupo de profesores digamos con nuevas disposiciones más de acuerdo
a los tiempos, se pudo cambiar la dirección del colegio (con claras
reminiscencias franquistas) por otro más representativo de los diferentes
colectivos que concurren en un centro escolar público, no sin antes haber
tenido que luchar con intentos de pucherazos, por parte de la vieja dirección,
como editar las papeletas de la elección de representantes de los padres de
alumnos, con diferente tono (sepia o
blanco) según la propuesta viniera de representantes de la
AMPA o de la vieja guardia post-
franquista, con objeto de controlar el voto y ejercer represalias a posteriori.
Roque Fernandez Navarro
jueves, 12 de mayo de 2022
Julio Anguita: "La república es algo muy serio. Es más que el antimonarq...
martes, 3 de mayo de 2022
Grup promotor Monarquía o República de Polinyà: A Polinyà som demòcrates i el 14 de maig ho demost...
viernes, 29 de abril de 2022
Grup promotor Monarquía o República de Polinyà: Próximo encuentro del grupo promotor monarquía o r...
Grup promotor Monarquía o República de Polinyà: Próximo encuentro del grupo promotor monarquía o r...
viernes, 22 de abril de 2022
Neus Català i Pallejà, un testimoni inesborrable
Neus Catalá es candidata a llevar su nombre en la nueva Biblioteca de Polinyà.
Aquest abril haurà fet tres anys de la seva mort, als seus 104 anys a Guiamets, el seu poble natal a la comarca del Priorat. La popularitat de la Neus ha esdevingut -sobretot- per haver estat la darrera catalana supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück i pel compromís de donar arreu el viu testimoni d’aquell horror. Neus Català no va parar fins que les institucions democràtiques varen apostar per recuperar la memòria històrica i, amb ella, el gran paper jugat per les dones que havien lluitat quan la República espanyola va ser atacada pel feixisme i on, un cop perduda la guerra, moltes d’elles passaren la frontera refugiant-se a França comprometent-se amb els valors de la República que tant havien defensat.
Fundadora de l’Amical Ravensbrück i Catalana de l’any 2006
Tot això ho explicava a la Universitat de Barcelona on s’hi presentava públicament “l’Amical de Ravensbrück”, una associació de la que n’és fundadora i que n’ostentava la Presidència, perquè: “un dels motius principals de fundar l’Amical de Ravensbrück parteix del jurament que ens férem totes les deportades i deportats en el moment de l’alliberament dels camps de la mort, de que -mentre visquéssim, i fins l’últim alè de vida, explicaríem tot el que havíem vist i sofert”.
A la Neus ja l’havíem convidat a venir a Igualada per tal de recollir el seu testimoni i retre-li un reconeixement ciutadà pel que ha estat el seu compromís amb la vida, i vàrem concertar aquesta visita pel 16 de març de 2007. Un mes abans havia estat nomenada Catalana de l’any, en un acte públic on Lluís Llach va dir que se sentia orgullós d’un país que, per damunt de futbolistes i presidents de futbol, era capaç de votar Neus Català com a “catalana de l’any”. En recollir aquest reconeixement va fer història per ella mateixa, tant per les increïbles experiències viscudes com pel compromís que manté en reivindicar la memòria. És el jurament que es feren entre si les supervivents d’aquell horror en el moment de ser alliberades, el que dedicarien “fins al darrer alè de vida” a explicar allò que havien viscut.
Fins i tot, des dels mateixos límits d’una edat avançada , però amb tota l’energia que la mantenia dempeus, en recollir el guardó va aprofitar el seu torn de paraules per fer present les dones que varen morir a Ravensbrück, ofegades a les latrines, a cops de bastó, o cremades vives al forn crematori, o fins al punt que -vençudes pel sofriment- morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques.
La memòria silenciada explicada a l’Anoia
El reconeixement ciutadà a Neus Català va ser l’acte central de tot el programa d’actes commemoratius del Dia de les Dones del 2007, un any on se celebrava el 10è aniversari de les associacions de dones de la comarca de l’Anoia. Havíem preparat un acte per tal de posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut”…
Certament, per aquelles persones que vàrem tenir el goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses, va ser una jornada inoblidable. Començava ja al migdia en una recepció que se li va fer l’Ajuntament, per donar rellevància a la persona que teníem l’honor de tenir entre nosaltres on, després de departir unes paraules amb les autoritats, va signar al llibre d’honor de la ciutat: “Igualada, un nom predestinat que comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de prosperitat i felicitat”, i advocà “perquè la paritat sigui efectiva ben aviat”.
Conscient que la gent volia saludar-la i parlar, es deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així, l’Alcalde Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la, portant-la del braç, fins a la porta de les oficines municipals de l’edifici provisional on s’hi ubicava l’Ajuntament pel fet que, el principal, estava en obres. Una imatge simbòlica però summament tendre a la vegada.
Un testimoni brutal
El plat fort havia de venir a la tarda, després de compartir dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar. L’acte principal es va centrar a la tarda, una tarda de forta pluja que segur va afectar una assistència que hauria estat molt més lluïda, però a la que no li va faltar ni solemnitat ni emoció.
La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu Igualadí de la classe obrera, l’entitat amfitriona, havia donat l’entrada a l’escenari de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus. L’Elisenda Belenguer, de la Fundació Pere Ardiaca, hi va ser present i va presentar el llibre “Memòria i Lluita”, on s’hi recull les vivències de la Neus, unes vivències horribles, però que també van acompanyades del positivisme de la lluita i el compromís.
Les paraules de Neus Català, al seu torn, el seu testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de gallina a qui ho escolta. Ella ho explica una i altra vegada en la convicció que està complint el seu jurament: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou. Allí s’hi entrava per morir, però el desig de viure era també un acte de resistència contra els nazis. Consegüentment, les dones, testificà Neus Català, van continuar sabotejant la macroestructura econòmica militar i civil a la que estaven sotmeses, sempre vigilades i amb el perill de ser massacrades. És així com, aprofitant-se d’aquesta mà d’obra barata, sempre renovable, els SS (juntament amb grans firmes alemanyes), varen fer grans fortunes. Neus Català ens explica que malgrat totes aquestes condicions, les dones no van perdre mai el seu esperit de resistència.
Precisament per formar part de la resistència, havia estat denunciada com a col·laboradora dels maquis i deportada a Ravensbrück. Mentre hi va estar hi varen estar recloses unes 133.000 dones, homes i nens provinents d’unes 40 nacions. Els SS van idear tota mena de classes diferents i refinades d’assassinar. Milers de dones varen morir a les cambres de gas, centenars foren afusellades, i altres milers foren exterminades per la fam i les epidèmies. Altres varen perdre la vida con a conseqüència dels experiments mèdics fets pels metges SS, com va ser el cas de les joves poloneses, les anomenades conillets d’índies.
Les espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat a la República espanyola. Un cop perduda la guerra moltes d’elles passaren la frontera i es refugiaven a França i, en adverses condicions, varen continuar alertes i solidàries dins els camps de concentració francesos i els mals anomenats refugis: “durant aquests anys de resistència les dones teníem un nom de guerra que vàrem conservar com un títol d’honor. Però enterrades amb el nom civil és impossible completar la recerca per a la memòria històrica. De les espanyoles que varen arribar a Ravensbrück tampoc se’n sabrà mai el nombre exacte ni el seu nom, perquè tots els fitxers del camp van ser destruïts pels nazis a l’arribada de les tropes soviètiques. Les cendres de moltes d’aquestes dones espanyoles es troben al fons de llac Schwedt, llac que les deportades vàrem engrandir amb les nostres pròpies mans nues”.
En totes la seva intervenció frapava constatar la frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu bagatge.
El reconeixement ciutadà
Finalment, com a representant de les associacions de dones d’Igualada i comarca, en nom de tota la ciutadania que s’havia aplegat a aquest reconeixement, vaig tenir l’honor de llegir solemnement un document en el qual, entre altres afirmacions, es proclamava: “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.
Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de Música i de les amigues de Llegim Llibreria, Neus Català rebé tres presents molt particulars: El so d’una tenora que al so de l’Emigrant irrompia a platea per fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a l’Infern de Ravensbrück; per recordar la República per la qual tantes persones hi deixaren el millor de si mateixes, fins i tot la vida, es va tocar l’himne de Riego, que el públic aplaudia tot seguint el ritme. Finalment, i des de l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel d’aquest cant universal per la pau que és el nostre Cant dels Ocells, perquè cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.
Una de les frases més concloents de la Neus ens ha deixat com a testimoni són les que expliquen el perquè del seu compromís, són les mateixes raons que la portaren a defensar la República, a fer la Resistència a França i a lluitar contra el feixisme, i que són “el meu amor per la pau, la llibertat, la tolerància i la justícia social”.
Neus Català, un testimoni contra l’oblit
Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure…
Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials viscudes, eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria per si s’havia d’estar en un cantó o un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüent de totes les guerres, es patia a les dues bandes.
Al seu temps, en Raimon ens deia: “molts es varen quedar, havien guanyat, diuen. Molts es varen quedar, havien perdut, diuen. D’altres conegueren l’exili i els seus camins…”. També deia, “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquelles morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons… No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat, i encara avui la gent del meu poble ho conta, i encara avui la gent que ho ha vist, amb por ho conta…”. Comparteixo la seva conclusió, perquè estic convençuda que, en realitat, tots havíem perdut…
Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, és que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos… potser en realitat, el que pretenien era protegir-nos, segur.
Però el temps és justicier i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.
La memòria històrica
Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a un aixecament militar del General Franco contra la República, un règim democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura, i el silenci imposat en el procés de la transició democràtica- anem coneixent diferents episodis de la nostra pròpia història.
Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com també del social.
Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut alguns dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social i la humiliació de ser assenyalats amb el dit simplement per considerar-los perdedors. Per això és tant important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat i en un indret desconegut. Cal recordar amb orgull totes i cadascuna d’aquelles persones que ens han callat i a qui s’ha negat la seva dignitat.
Avui aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho.
Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però gairebé no en sabíem res de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però a la vegada ben comunicada amb la capital.
Creat el 1939 el camp va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les seves últimes forces per fer components elèctrics, teixint uniformes pels soldats del front o fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van morir més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.
Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels camps d’extermini nazis, concretament del de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Prioritat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.
Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo explico el meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.
És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat amb la II República, i que varen tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.
El nostre reconeixement
Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens varen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit d’una vegada trencar d’una vegada per totes aquesta injúria, i apostar fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per uns valors i drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.
Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts racons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català i Pallejà, per la seva lluita contra l’oblit. Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal de que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada.
Autoria
viernes, 8 de abril de 2022
"Mientras el pueblo salvaba vidas otros se dedicaban al pillaje"
Es evidente, "mientras el pueblo salvaba vidas otros se dedicaban al pillaje"
Ha quedado claro que en los
momentos más duros de la pandemia los pueblos sacan lo mejor de ellos. Se
organizan para dar soluciones y mejorar las cosas.
Es lo que ocurrió en Sentmenat.
Ante la falta mascarillas la Asociación de Vecinos junto a la población y al
Ayuntamiento, pusieron en marcha la iniciativa de coser mascarillas.
Entregarlas a la vecindad y al personal sanitario del CAP y de hospitales.
Lo está investigando la fiscalía
de Madrid. Ha quedado en evidencia que mientras unos sufrían y morían, otros
sin ningún tipo de escrúpulo, se dedicaban a buscar la manera de beneficiarse a
través de parientes y hermanas. La investigación dice que se dedicaron a
comprar viviendas, coches, barcos y relojes de alta gama. También los ricos han
salido más ricos de la pandemia.
Por un lado, vemos una sociedad
solidaria y por otro lado el egoísmo, que se beneficia del dolor y las muertes.
Sólo nos queda agradecer, la
decisión y el gran esfuerzo de los vecinos y vecinas de la AAVV de Sentmenat,
comercios, empresas y Ayuntamiento, que dieron un gran ejemplo solidario y
humano que se extendió por todas partes. Nunca sabremos las vidas que pudieron
salvar.
La prensa se hizo eco y vecinos y
vecinas de otros pueblos como Polinyà, hicieron lo propio y así mejoraron la
seguridad de la gente.
Por todo ello no me queda más que
recordaros y felicitaros dos años después.
Vosotras y vosotros sí que honráis a nuestra clase. ¡La
clase trabajadora!
domingo, 27 de marzo de 2022
La traición del PSOE es de toda la vida.
Polinyà fue un pueblo solidario con el pueblo saharaui.
Lo saben las decenas de familias que acogieron niños.
Alrededor de cinco años el pueblo de Polinyà y sus familias, acogieron a decenas de niños de ese gran pueblo que lucha por su independencia.
Ellas podrían explicarlo mejor que yo. En mi casa
vivió uno de los monitores. Pero en las diferentes casas convivieron los niños
y niñas y recibieron el calor, el cariño y el amor de nuestros niños
Polinyenses. Se desplegaron unos valores que ahora echamos a faltar.
Pero esa acción tan hermosa se
acabó en el momento en que el PSC gobernó Polinyà. Ahí se acabo la historia de
esos niños. Ni se conoce qué es de ellos.
Sería el momento de entablar un
debate al respecto. Lo dejo ahí por si alguien quiere recoger el guante.
domingo, 20 de marzo de 2022
Consulta Popular Estatal Monarquía o república Polinyà
@consultaestatal @AjPolinya @PodemPolinya @ERCPolinya @BiblioPolinya #Polinyà
miércoles, 15 de diciembre de 2021
Dona havia de ser: Neus Català i Montserrat Roig: "Els catalans als c...
jueves, 2 de diciembre de 2021
jueves, 14 de octubre de 2021
martes, 12 de octubre de 2021
viernes, 17 de septiembre de 2021
viernes, 13 de agosto de 2021
Firmado por científicos, médicos y ciudadanos preocupados de Cuba y el mundo.
Presidente Biden:
Recientemente Usted se refirió a Cuba en la Casa Blanca diciendo: "Estaría dispuesto a administrar cantidades significativas de vacunas si ... una organización internacional administrara esas vacunas y lo hiciera de manera que los ciudadanos promedio tuvieran acceso a esas vacunas". También llamó a Cuba un "estado fallido".
Estas declaraciones sorprendieron a muchos, incluidos estadounidenses que han tenido contacto directo con el sistema de salud cubano. También indignó a los trabajadores cubanos de la salud de primera línea que arriesgan sus vidas para contener la epidemia de la COVID en nuestro país. Esto no refleja la realidad cubana y lamentamos que la desinformación por parte de actores malintencionados esté influyendo en sus decisiones políticas. Como científicos, médicos y ciudadanos preocupados, creemos que vale la pena verificar la realidad de tres supuestos implícitos en sus palabras.
Supuesto uno: Se necesita una intervención internacional para garantizar que todos los cubanos reciban vacunas.
Supuesto segundo: la respuesta de Cuba a la pandemia ha sido lúgubre, sintomática de un "Estado fallido".
Supuesto tercero: las vacunas suministradas por Estados Unidos son la única vía para garantizar la inmunización contra el COVID-19 para los 11 millones de habitantes de Cuba.
Analicemos estos supuestos uno por uno: el primer supuesto, que se necesita una intervención externa para garantizar el acceso a las vacunas para todos los cubanos - sugiere que el despliegue de las campañas de vacunación en Cuba son ineficientes y discriminatorias. Los hechos no respaldan este supuesto. De hecho, como han confirmado tanto la UNICEF como la Organización Mundial de la Salud, las tasas de vacunación infantil en Cuba superan el 99%. La inmunización es parte del sistema de salud pública universal de nuestro país, gratuita para todos los cubanos sin importar su condición socioeconómica, política, religión, sexo o raza.
El programa nacional de inmunización, creado en 1962, cubre todo el país. Desde 1999, todos los cubanos han estado protegidos contra 13 enfermedades potencialmente mortales, incluidas la difteria, el tétanos y la tosferina. Ocho de estas vacunas se fabrican en Cuba.
Como resultado de las altas tasas de vacunación, no hemos tenido un solo caso de sarampión en las últimas décadas. Por el contrario, los CDC confirmaron 1282 casos de sarampión en los Estados Unidos en 2019, y solo el 74% de los niños recibieron todas las vacunas recomendadas por los CDC.
El Instituto de Vacunas Finlay de La Habana desarrolló la primera vacuna eficaz del mundo contra la meningitis B (enfermedad meningocócica) en 1989. La incidencia anual de esta enfermedad en Cuba descendió de 14,4 / 100.000 habitantes a menos de 0,1 / 100.000 desde 2008, eliminando la enfermedad como problema de salud pública en el país.
Varios factores explican el éxito del programa nacional de vacunación de Cuba: las personas confían en los médicos y enfermeras de la familia, de fácil acceso, y en los profesionales de la salud de los policlínicos comunitarios, lo que hace que el rechazo a las vacunas sea muy poco común. A su vez, las capacidades organizativas del sistema de salud hacen que la implementación de campañas de vacunación sea rápida y confiable. Finalmente, los centros cubanos de investigación y producción biotecnológica están bien integrados con las necesidades del sistema de salud pública.
Hay colaboración estrecha de Cuba sobre vacunación con la Organización Mundial de la Salud y la UNICEF. Pero nunca ninguno de estos organismos ha sugerido la necesidad de intervenir para administrar vacunas en Cuba. Más bien, se ha pedido a los expertos cubanos en vacunas que ayuden en los esfuerzos mundiales para eliminar la poliomielitis, y la OMS ha recurrido a nuestras instalaciones de producción para exportar las vacunas que se necesitan con urgencia al "cinturón de la meningitis" en el África subsahariana.
Supuesto dos: la respuesta pandémica "fallida" de Cuba. Es desconcertante por qué, con tantas catástrofes de COVID reales en el hemisferio occidental, solo Cuba es etiquetada como un “estado fallido”. De hecho, Cuba ha experimentado un aumento reciente en los casos que amenaza con abrumar el sistema de salud en algunas partes del país. Sin embargo, su respuesta ha sido más eficaz que la de muchas otras naciones que no han recibido esta dura crítica de Estados Unidos.
Todos los países ahora enfrentan el desafío de nuevas variantes de COVID, como la variante Delta, que está generando fuertes aumentos en el número de casos. Cuba no es una excepción en este sentido. Lo que hace que Cuba sea única es la necesidad de manejar la epidemia bajo un embargo financiero, comercial y económico paralizante, impuesto por el gobierno de Estados Unidos durante las últimas seis décadas. Las 243 restricciones adicionales impuestas por la administración Trump, todas las que todavía están vigentes bajo su presidencia, tenían la intención de cerrar las pocas lagunas que quedaban en el bloqueo y, por lo tanto, cortar los ingresos a Cuba. Esto reduce el efectivo disponible para comprar insumos médicos y alimentos, y las demoras en la llegada de materiales al país.
Supuesto tres: la única ruta hacia la inmunidad contra COVID en Cuba es a través de las vacunas suministradas por Estados Unidos. Esto ignora el hecho de que más de dos millones de cubanos, o casi el 30,2% de la población, ya ha sido completamente vacunada, con vacunas desarrolladas en Cuba.
La vacuna Abdala recibió la autorización de uso de emergencia de la autoridad reguladora cubana el 9 de julio, convirtiéndose en la primera vacuna en alcanzar este estatus en América Latina. Abdala logró una eficacia del 92% en los ensayos clínicos de fase III, mientras que la vacuna Soberana alcanzó el 91% y también está cerca de la autorización de uso de emergencia. Al ritmo actual de vacunación, se podría llegar a toda la población en octubre o noviembre. Las dificultades en esta campaña, incluidas las importaciones de ingredientes vitales para la producción de las vacunas, se deben principalmente a la restricciones financieras impuestas por las sanciones estadounidenses.
Si el gobierno de Estados Unidos realmente quisiera ayudar a los cubanos, podría revertir las 243 medidas de la era de Trump, posiblemente solo con una firma del Presidente. El Congreso también podría levantar las sanciones por completo, como lo exigen cada año los votos abrumadores de las naciones del mundo en la Asamblea General de la ONU.
Durante la pandemia, la ciencia reitera que (aparte de la política) estamos todos juntos en esta situación. Todos estamos amenazados no solo por las enfermedades, sino también por el desafío sin precedentes del cambio climático. En este contexto, los sistemas de salud de todos los países deben ser apoyados, no socavados; y la colaboración debe estar a la orden del día. Más aún, teniendo en cuenta la alarmante escasez de vacunas en todo el mundo, especialmente peligrosas para los países de ingresos medios y bajos. Varios de ellos ya han mostrado interés en adquirir las vacunas cubanas, y nosotros argumentaríamos que tal contribución cubana a la equidad de las vacunas debería ser aplaudida por la administración Biden, no reprimida. La Ley de Democracia Cubana de 1992 (Parte II.6) prohíbe explícitamente las exportaciones a Cuba desde los Estados Unidos en los casos en que: “el producto a exportar podría usarse en la obtención de cualquier resultado biotecnológico”, lo que incluye las vacunas.
Pudimos vislumbrar lo que ambos países podrían haber hecho juntos durante la epidemia del virus del Ébola en África Occidental (2013-2016), cuando ambos países se esforzaron por contener la enfermedad y salvar vidas. Obviamente, los gobiernos de Estados Unidos y Cuba difieren en cuestiones fundamentales. Sin embargo, el mundo está lleno de tales discrepancias. La pregunta esencial, no sola para Cuba y los Estados Unidos, sino también para la civilización humana, es si las naciones pueden respetarse lo suficiente como para existir una al lado de la otra y cooperar.
Presidente Biden, Ud. puede hacer mucho bien si avanza en la dirección correcta y toma en consideración lo que la mayoría de los cubanos que viven en Cuba desean. Esto no incluye ignorar y debilitar su sistema de salud pública, pero sí incluye el respeto por los logros de la nación. Esperemos que las amenazas compartidas que plantea la pandemia de Covid conduzcan a una mayor colaboración, no a más confrontación. La historia será el juez.
Firmado por científicos, médicos y ciudadanos preocupados de Cuba y el mundo.
jueves, 12 de agosto de 2021
Polinyà en lluita: "per una Asistencia Primaria ¡Forta!": No son tiempos de conquistas, pero esta vez en Pol...
miércoles, 4 de agosto de 2021
Polinyà en lluita: "per una Asistencia Primaria ¡Forta!": COMUNICAT
jueves, 22 de julio de 2021
PER UNA ASISTENCIA PRIMARIA FORTA A POLINYÀ: ¡Orgullo de pueblo!
lunes, 19 de julio de 2021
Polinyà no concebimos que un CAP de nueve mil habitantes, esté sin urgencias
Polinyà no concebimos que un CAP de nueve mil habitantes, esté sin urgencias
Ni concebimos que un pueblo de nueve mil habitantes, esté sin urgencias sanitarias. Ni aceptamos que obliguen a la población de Polinyà a ir a Castellar del Vallés, para ser atendidos de urgencia.
El papel de la Asociación de Vecinos Sant Salvador de Polinyà
UN POCO DE HISTÓRIA El papel de la Asociación de Vecinos Sant Salvador A finales de los años 80, la Asociación de Vecinos Sant Salvado...
-
AUTOBIOGRAFIA Roque Fernández Navarro PRIMERA PARTE Mi madre provenía de una familia pequeña numéricamente y muy humilde. Mi abue...
-
Aniversari de Reconeixement a Mari Carmen. 14 d'abril de 2025 Avui, 14 d'abril de 2025, es compleix un any des que el poble de P...
-
Balmes, nuestro barrio! Las vecinas y vecinos de Balmes queremos recordar aquellas luchas a favor de un barrio digno. Lo hacemos porque ...





