Sentida cerimònia de comiat a Jordi Miralles

Sentida cerimònia de comiat a Jordi Miralles Familiars, amics, companys de lluita i representants de partits, entitats i moviments socials donen l’últim adéu a l’ex Coordinador General d’EUiA i diputat al Parlament Familiars, amics, representants de partits polítics, entitats i moviments socials, i els seus companys d’EUiA han acomiadat avui Jordi Miralles, qui fou Coordinador General d’Esquerra Unida i Alternativa i diputat al Parlament. En una sentida cerimònia al Tanatori de Les Corts amb l’assistència de prop de 600 persones han donat l’últim adéu a Miralles en una sala que s’ha quedat petita i en la qual han intervingut el Coordinador General d’EUiA, Joan Josep Nuet; el Coordinador Nacional d’ICV, Joan Herrera; així com amics i familiars de Miralles. A l’acte de comiat han assistit membres de partits de tot l’arc parlamentari. A més d’una nodrida representació d’EUiA i d’ICV, hi ha acudit el president del Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot, Lluís Rabell; el Primer Secretari del PSC, Miquel Iceta, l’expresident José Montilla, Marina Geli i Assumpta Escarp; Boi Ruiz i Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (Unió) i Antoni Castellà (Demòcrates de Catalunya), els republicans Marta Rovira i Oriol Amorós, David Fernàndez (CUP), Jordi Cañas (C’S), Manuel Reyes (PP), i els regidors de Barcelona en Comú Janet Sanz i Agustí Colom, entre molts d’altres. També hi ha assistit l’ex Secretari General del PCC, Marià Pere, integrants dels moviments socials com el portaveu de la FAGC, Eugeni Rodríguez, i Arcadi Oliveres, així com els màxims representants de CCOO a Catalunya, Joan Carles Gallego, i d’UGT, Josep Maria Àlvarez. A continuació us oferim el discurs d’homenatge pronunciat a la cerimònia de comiat per part del Coordinador General d’EUiA, Joan Josep Nuet. Jordi Miralles era un revolucionari. De jove, a la joventut comunista, als Col·lectius de Joves Comunistes (CJC), dels que va ser Secretari General, i també al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), del que va ser membre del CC, Comitè Executiu i Director del setmanari Avant. Persona de profundes conviccions, va saber combinar com pocs la lluita revolucionaria de la classe treballadora catalana amb la d'emancipació nacional de Catalunya i sempre va saber mantenir unides aquestes dues reivindicacions de classe i de poble. Persona metòdica i organitzada, va ser exemple per amples generacions de militants comunistes que van aprendre amb ell la política del partit però també la constància organitzativa. Sabia treure el millor de la gent, fer-nos traspassar la frontera de la militància política com una forma d’entendre la vida. Va ser Coordinador General d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), diputat del Parlament de Catalunya i en els darrers temps regidor del municipi on residia, Castelldefels. No es només la seva important trajectòria política la que ens causa admiració, també la seva actitud conseqüent amb les idees del comunisme i el socialisme, amb les reivindicacions de les classes populars catalanes, que ell, com ningú, sabia que necessitaven constància i sobre tot, organització. No perdem només un camarada, un company, perdem una referencia de les esquerres catalanes i dels espais revolucionaris que va saber des de la Joventut Comunista organitzar la "Unitat de la Joventut" per passar al Partit i a EUiA a organitzar la "Unitat dels Treballadors" i la "Unitat de les Esquerres". Una referència imprescindible. Estic convençut que el millor que podem fer per mantenir viu el seu somriure és lluitar per allò que ell va lluitar i seguir organitzats en allò i per allò on ell va organitzar-se. La lluita continua, però, amic, camarada, et trobarem a faltar. Salut i República!

BLOC POLITIKON: Fins sempre, Jordi Miralles i Conte

BLOC POLITIKON: Fins sempre, Jordi Miralles i Conte: Dimecres ens va deixar Jordi Miralles i Conte. De la seva biografía pública, de la talla de la seva figura política en parlaran els lli...

POLINYA DE "TODOS/AS"

El mite del PSUC

Gairebé dues dècades després de la seva dissolució, el PSUC continua sent invocat amb nostàlgia. En aquesta campanya electoral, el record del PSUC ha estat enaltit per diverses candidatures. Tothom reivindica ara el seu llegat i es pretén hereu de la seva tradició. Des del nostre humil punt de vista, la reivindicació del PSUC és en alguns casos un insult, en altres casos oportunisme i en el millor dels casos, un error benintencionat. 

Tal com passa amb tantes coses del passat, el PSUC ha estat idealitzat en la memòria d'un sector important de la societat catalana i aquesta mitificació impedeix sovint una anàlisi crític i constructiu del seu paper en la història del nostre país. 

Una breu i necessària història del PSUC

El Partit Socialista Unificat de Catalunya fou fundat el 23 de juliol de 1936 a la plaça del Pi de Barcelona, 5 dies després de l'alçament feixista que va iniciar la guerra. Fou resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. El seu naixement va ser la resposta responsable d'un seguit de partits obrers marxistes a l'aliança reaccionària dels poders de l'Estat per acabar amb la 2a República Espanyola. No van voler participar d'aquest procés unitari altres forces marxistes com el Bloc Obrer i Camperol o l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin, que mesos més tard acabarien fundant el POUM.

Fins la fundació del PSUC, el marxisme era minoritari a Catalunya, on l'anarquisme era hegemònic en la classe obrera. En plena guerra, el PSUC va créixer ràpidament i en pocs mesos va esdevenir una de les forces principals de la resistència antifeixista. A partir de 1937, el PSUC va entrar a formar part del govern de la Generalitat de Catalunya, en aliança amb ERC. El PSUC va ser la principal línia de defensa a Catalunya de la república democràtica. El PSUC va ser la via d'entrada de l'única ajuda internacional a la 2a República, provinent de la Unió Soviètica. El PSUC va ser l'impulsor de l'Exèrcit Popular, va liderar l'avantguarda en el front militar i va ser crucial en l'organització de la rereguarda a Barcelona. Tanmateix, la gran aliança de la burgesia catalana, espanyola i internacional amb el feixisme va acabar esclafant la 2a República. El PSUC fou derrotat al costat de la resta d'organitzacions que defensaven la democràcia.

Amb la caiguda de Barcelona, el gener de 1939, el PSUC organitzà la resistència clandestina i la lluita des de l'exili. Durant els 40 anys de dictadura feixista, el PSUC va ser, juntament amb el PCE a la resta de l'Estat, el principal partit de l'oposició al règim. Prohibit i perseguit, el PSUC va seguir creixent en la clandestinitat i organitzant la protecció dels refugiats gràcies al seu contacte amb les xarxes de solidaritat internacionalista comunistes. Des de l'exili, convençut que la lluita contra el feixisme era internacional, el PSUC es va implicar en la lluita contra el nazisme i aportà la seva experiència a la resistència, amb l'esperança que una victòria de la democràcia a Europa acabaria també amb el franquisme. Malgrat la victòria aliada a la 2a Guerra Mundial, les principals potències de l'Europa occidental van trair els seus compromisos amb la resistència democràtica antifranquista. Espanya passà a ser una dictadura tolerada pels EUA, França i el Regne Unit.

Fins a la darrera etapa del règim franquista, el PSUC va liderar la resistència a la dictadura a Catalunya. Milers de persones van continuar ingressant al partit, adquirint el compromís de la militància amb coneixement dels riscos personals que comportava, unides per la voluntat de democràcia i justícia. En la lluita contra el règim, el PSUC va fer seva la lluita nacional de Catalunya. La lluita per la llengua, la cultura i les institucions catalanes, perseguides per la dictadura, va ser integrada al discurs del partit, malgrat que, com a partit comunista, la base del PSUC era la classe treballadora de Barcelona i el cinturó industrial, una població majoritàriament immigrada per a la qual el català no era la llengua pròpia. Durant la darrera etapa del PSUC de la clandestinitat, figures intel·lectuals de la burgesia benestant catalana van ingressar al partit, al que percebien com a principal organització democràtica contra la dictadura. La coincidència del PSUC amb els moviments pacifistes contra la Guerra del Vietnam o amb les revoltes del Maig del 68 francès van fer possible que, malgrat la clandestinitat, el partit esdevingués un veritable partit de masses.

Els pactes que van donar lloc a la transformació del règim franquista en una monarquia parlamentària van debilitar el PSUC. Tot i el seu immens suport popular durant la darrera etapa de la dictadura, a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya del 1980, el PSUC va ser la tercera força política més votada, amb prop de 600.000 escrutinis. Les eleccions del 1980 van marcar l'inici del declivi del PSUC. El partit es va veure abocat a un debat entre el sector comunista més ortodox i aquells que consideraven que el PSUC havia de renunciar a la seva essència per esdevenir un partit de caràcter socialdemòcrata o ecologista. El Vè Congrés del PSUC, el 1982, va portar a l'expulsió del sector marxista-leninista, liderat per un dels fundadors del PSUC del 1936, Pere Ardiaca. Aquella dolorosa ruptura va tenir un efecte desmoralitzador. Tot i l'oposició d'una important majoria de les bases obreres, en menys d'una dècada el PSUC va anar renunciant als seus postulats ideològics al mateix ritme que anava perdent influència al carrer. El procés va ser liderat per una direcció del PSUC que havia estat copada majoritàriament per aquells sectors de la burgesia intel·lectual que havien entrat en les darreres hores de la clandestinitat. L'any 1988, el PSUC va deixar de funcionar com a partit, en benefici d'una nova estructura electoral, Iniciativa per Catalunya. El 1997, el PSUC es va dissoldre definitivament en ICV.

L'insult, l'oportunisme i l'error de reivindicar el PSUC

Ara que està de moda reivindicar el PSUC, convindria precisar quin és el PSUC que es reivindica. Els qui reivindiquen el PSUC com a moviment democràtic de masses, punt de trobada de corrents polítics molt diferents al voltant d'un programa unitari, haurien de recordar que el PSUC era un partit comunista, de classe, revolucionari, un partit que aspirava a enderrocar la república burgesa i edificar una societat socialista. Els qui reivindiquen el PSUC pel seu paper integrador de la població immigrada, haurien de recordar que la immersió lingüística defensada i inventada pel PSUC, va anar sempre acompanyada d'una aferrissada defensa de l'escola pública i d'un atac al sistema d'escola concertada defensada per CiU. Els qui defensen al PSUC, com a moviment unitari de l'esquerra, haurien de recordar que el PSUC va perdre aquesta condició en el moment que va renunciar als postulats del socialisme revolucionari i a la representació de la classe treballadora de Catalunya.

No deixa de ser sorprenent que molts dels qui ara reivindiquen el PSUC, hagin estat en el passat ferms defensors de la seva dissolució i de la seva reconversió en una maquinària electoral minoritària. És molt simptomàtic que ara es reclami hereva del PSUC tota aquella Gauche Divine, benestant i conservadora, que va portar al PSUC a la seva desaparició. És absolutament insultant per a la memòria del moviment obrer català que s'invoqui el PSUC per a demanar el vot per Junts Pel Sí o que s'intenti justificar el caràcter transversal d'aquesta candidatura per la presència a les llistes o pel suport de destacats membres del PSUC. Raül Romeva, Muriel Casals, Oriol Bohigas, Borja de Riquer i Xavier Folch, mai han estat comunistes , encara menys persones treballadores, i tot el que han fet pel PSUC ha estat contribuir a fer-lo desaparèixer. La seva reivindicació del PSUC no és simplement hipòcrita sinó que és insultant per a la memòria de totes aquelles persones que van donar la vida en el PSUC pel socialisme.

Per la seva banda, provoca certa perplexitat que la CUP vulgui erigir-se com a hereva del PSUC. Des del PSAN al MDT, l'independentisme marxista sempre s'ha declarat hereu del POUM i, fins i tot ara, segueix actuant en conseqüència. Tal com va fer el POUM el 1936, a les eleccions del 2015 la CUP s'ha negat legítimament a participar en un front unitari amb les forces d'esquerres que han confluït al voltant de Catalunya Sí que es pot (EUiA, ICV, Podem i Equo), forces que són majoritàries a l'àrea metropolitana de Barcelona. Reproduint molts dels arguments utilitzats en el passat, la CUP ha preferit incidir en la divisió de l'esquerra i les seves bases han convertit aquesta campanya en un atac sistemàtic a Catalunya Sí que es pot (només cal donar una ullada a Twitter), en lloc de fer front comú contra les candidatures de la dreta. En una posició molt similar, també Procés Constituent va reivindicar-se com a hereu de l'esperit unitari del PSUC, per després desvincular-se de la confluència sota el pretext de la priorització estratègica del Procés Sobiranista. Tot sembla indicar que les reivindicacions del PSUC per part dels portaveus de la CUP i Procés Constituent, responen únicament a l'oportunisme.

L'única candidatura que tindria dret a reivindicar l'herència del PSUC amb propietat és la de Catalunya Sí que es pot, però en la nostra humil opinió, això és també un error. Hi tindria més dret que ningú perquè Catalunya Sí que es pot aplega gairebé tots els corrents de l'esquerra catalana escindits del PSUC, des de l'any 1982. Hi tindria més dret que ningú perquè Catalunya Sí que es pot ha aconseguit, amb encerts i amb errors, fer reviure l'esperit unitari dels moviments socials que fa temps va alimentar el PSUC. Hi tindria més dret que ningú perquè Catalunya Sí que es pot aplega en les seves llistes a les persones que estan a la primera línia de les lluites socials, en el moviment veïnal, en el moviment contra les retallades, per l'escola pública, per la salut pública, pels drets laborals, en defensa de la classe treballadora. Hi tindria més dret que ningú, perquè a Catalunya Sí que es pot és la candidatura unitària on participen els i les Comunistes de Catalunya, hereus indiscutibles del PSUC que, després de tot, era un partit comunista, agradi o no agradi.

Malgrat tenir-hi més dret que ningú, pensem que seria un error que Catalunya Sí que es pot reivindiqués l'herència del PSUC. Un error perquè, per desgràcia de la classe treballadora de Catalunya, el PSUC va perdre moltes de les seves batalles. Seria un error perquè Catalunya Sí que es pot no és un partit comunista com ho era el PSUC, sinó un nou espai de confluència de partits i moviments socials, un espai obert, no orgànic, de debat i actuació unitària, un espai d'Unitat Popular. Seria erroni perquè, a la llum dels successos històrics, allò que va fer del PSUC un partit que era alguna cosa més que un partit comunista, va ser el context d'una dictadura criminal i repressiva que s'ha transformat i ha evolucionat. El PSUC va ser un partit comunista de guerra i per a la resistència antifeixista, aquell temps ja ha passat.

Però reivindicar el PSUC, com a comunistes, ens sembla erroni en darrera instància perquè és un exercici de nostàlgia. Avui ja no necessitem aquell partit de resistència, el que necessitem és un partit per a l'ofensiva, un partit comunista cohesionat ideològicament, per a participar en la construcció de la Unitat Popular i d'un front democràtic i social. Avui el que necessitem és un partit de la classe treballadora, capaç d'aportar una anàlisi científic de la realitat, una avantguarda d'intel·ligència col·lectiva amb capacitat per elaborar i sostenir estratègies a llarg termini, per a invertir hegemonies. L'experiència del PSUC forma part de la història de la classe treballadora de Catalunya i no hauria de ser utilitzada gratuïtament, ni amb els millors propòsits. És la nostra opinió que cal mirar endavant i construir, amb entusiasme i sense melancolia, un nou futur.

Per la #RepúblicaCatalana i la #CatalunyaSocial

Crida de Comunistes de Catalunya a la Unitat Popular, en motiu de la commemoració de la Diada Nacional de l'11 de setembre de 2015.

Catalunya és una nació. Catalunya és un país europeu, amb una llengua i una cultura singulars, amb una innegable història mil·lenària i un daurat passat industrial, un país dotat de certes estructures pròpies d'un Estat modern, com un parlament, unes institucions de govern, uns tribunals de justícia i uns cossos policials. Des del 1978 fins al 2015, Catalunya ha gaudit de cert marge d'autonomia, per al desenvolupament de polítiques pròpies diferenciades. Un marge que mai ha estat suficient des de la perspectiva majoritària de Catalunya, en el marc d'un Estat Espanyol que arrossega greus mancances democràtiques. En aquests 37 anys d'autonomia, hem estats governats per Convergència 29 anys i només 8 anys per un govern tripartit d'esquerres format pel PSC, ERC i ICV-EUiA. Així mateix, en aquest període, Convergència ha donat suport a tots els governs espanyols que no han tingut majoria absoluta, suports que sempre ha justificat com a beneficiosos per al país. No sembla, per tant, agosarat de dir que Convergència és el partit polític que més ha determinat com és Catalunya avui dia.

Avui dia, com a economia, Catalunya s'aixeca sobre el turisme massiu i sobre un sector serveis d'escàs valor afegit, on juga un paper fonamental l'especulació immobiliària i patrimonial. Catalunya és el país d'Europa més desindustrialitzat en els darrers temps: el pes de la indústria en PIB nacional de Catalunya és avui dels més baixos de la UE. Catalunya és un dels països d'Europa amb un menor percentatge de població ocupada en indústria d'alt contingut tecnològic i un dels que presenten una major dependència del sector serveis a la celebració de fires i congressos. Catalunya és a la cua d'Europa en inversions a investigació i recerca. Catalunya és una de les nacions d'Europa amb més precarietat laboral, més atur i menor productivitat. Catalunya és un dels països amb un major percentatge de famílies amb tots els membres actius en situació d'atur i amb un major índex de persones en situació de pobresa. Catalunya és una de les nacions amb més desigualtats socials d'Europa: té un PIB superior a la mitjana però també una de les menors despeses socials per habitant. Catalunya és una de les nacions d'Europa amb un menor percentatge de treballadors públics per habitant i és model capdavanter en l'externalització de la gestió pública, amb un dels sistemes educatius i de salut amb més pes del sector privat de la UE. Catalunya és l'avantguarda de l'Europa continental en la privatització i copagament de serveis públics. Catalunya és el paradís neoliberal del sud d'Europa, una de les nacions amb un major deute públic, la major part del qual acumulat en els darrers anys.

Totes aquestes dades importants sobre Catalunya són certes i terribles, tanmateix no es tenen en consideració quan es parla de Catalunya, ni tan sols ara que ens trobem en plena campanya electoral. En els darrers anys, d'ençà de l'esclat de la crisi de 2008, el partit de govern ha desenvolupat un discurs essencialista i populista que fa responsable de tots els mals que pateix Catalunya a l'Estat Espanyol, un discurs abans exclusiu de determinats moviments independentistes força marginals. El posicionament de Convergència ha comportat una deriva populista en el conjunt d'organitzacions independentistes, que han renunciat als seus projectes estratègics, per sumar-se, més o menys directament, al tacticisme electoralista d'un Front Patriòtic liderat per Convergència: ERC ha renunciat a la vertebració d'una Esquerra Nacional, la CUP ha deixat aparcada l'estratègia d'Unitat Popular. Coincidint amb la pitjor crisi social de la història del nostre país, un sector important de l'esquerra catalana ha renunciat a qüestionar les polítiques neoliberals del govern català. El debat polític ha quedat reduït a l'exaltació patriòtica i l'argumentació simplista de dues concepcions nacionalistes reaccionàries: la de la dreta catalana i la de la dreta espanyola.

Els i les comunistes considerem que han estat les polítiques neoliberals impulsades a Catalunya per Convergència les principals responsables de la situació social del país. La Catalunya d'avui és la Catalunya que ha construït Convergència de la mà de Jordi Pujol i Artur Mas, en aliança amb el PP, el PSOE, sota el consentiment de la monarquia borbònica. La situació que vivim no té altres responsables. Per als i les comunistes, els problemes nacionals de Catalunya són per naturalesa problemes socials, que tenen com a causa primera les polítiques reaccionàries impulsades pels seus governs neoliberals i considerem un exercici d'hipocresia per part dels defensors del Front Patriòtic la negació d'aquesta realitat.

Comunistes de Catalunya compartim amb la majoria del poble del nostre país, l'aspiració de conquerir la sobirania. Una sobirania que, per a nosaltres, és indestriable de la igualtat d'oportunitats, la justícia social, la transparència en el govern, la solidaritat internacionalista i l'aprofundiment democràtic. Vivim un moment determinant per al futur del nostre país, enfrontem la fase final d'un cicle electoral que marcarà l'enfocament polític dels anys vinents. És el moment de decidir si Catalunya vol seguir sent el paradís neoliberal de turisme barat del sud d'Europa, model de desigualtat i injustícia, o si tenim la voluntat de capgirar la realitat i fer del nostre país un model de progrés, cooperació i redistribució igualitària de la riquesa.

Per això, aquest 11 de setembre més que mai, fem una crida a la Unitat Popular. Una Unitat Popular que ja s'ha començat a construir en les recents candidatures municipals que han recuperat les institucions locals per al poble a ciutats tan significatives com Barcelona o Badalona. Una Unitat Popular que ja s'ha començat a construir en la candidatura unitària Catalunya Sí que es pot, que a les eleccions vinents del 27s serà l'única en defensar un programa social. Una Unitat Popular que ha de superar la simple articulació de coalicions electorals per a esdevenir un veritable front comú dels moviments socials i democràtics de base. Una Unitat Popular que ha de ser capaç d'articular un únic projecte social i nacional en defensa dels interessos de la Classe Treballadora i el conjunt de classes populars, que són la immensa majoria de la ciutadania. Una Unitat Popular que, en definitiva, és necessària per a la consecució del procés constituent d'una República Catalana.

Comunistes de Catalunya cridem a la mobilització, per la República Catalana i la Catalunya social: Unitat Popular!

Barcelona, 10 de setembre de 2015

Comunistes de Catalunya

Secretariat

No hay alternativa

No hay alternativa

"There is no alternative", el eslogan atribuido a Margaret Thatcher en los años 80 del siglo pasado ha sido el mensaje transversal, permanente y repetido una y otra vez a lo largo de los últimos treinta años por el establishment occidental, también en España. Aplicando el principio del adagio latino "Gutta lapidem cavat non vi sed saepe cadendo" (La gota horada la piedra no por su fuerza sino por su constancia en la caída), el neoliberalismo ha mantenido, como un junco, ese lema en su actuación política.

En cualquier conflicto, crisis o tensión ese pensamiento ha impulsado toda la acción del sistema económico imperante: bajo la inflexibilidad, el mantenimiento de políticas o el desarrollo de otras encaminadas a cercenar derechos y libertades. Es la convicción (su convicción) de que se pone en marcha, en el caso de la derecha política y cultural, por coherencia con un nuevo modelo económico y social; y en el caso de la vencida y resignada socialdemocracia, porque no hay otra alternativa posible.

Desde el conflicto minero a principios de los años 80, que retratan de manera emocionante películas como Billy Elliot o más recientemente Pride, hasta las movilizaciones acaecidas en Grecia o España en estos últimos años, el neoliberalismo ha mantenido ese eslogan manido de forma inflexible.

Y ahí siguen (no hay más que escuchar a los ministros del Gobierno de Rajoy): con una inexorable ruta puesta en marcha de forma sólida, constante, dirigida a un modelo y una fase nueva del capitalismo en el mundo occidental y con voluntad totalizadora universal. El acuerdo del TTIP, del TISA o la reorganización de la OTAN como brazo ejecutor de un nuevo orden mundial son reflejo de acciones de gran coherencia organizativa para empujar a ese nuevo modelo. Concretado en España, asistimos a un proceso de recomposición del bipartidismo como forma de expresión política de un modelo que pretende salir reforzado –modificado lampedusianamente- tras las próximas elecciones generales. El régimen busca su reforma; nosotros buscamos la ruptura.

En este contexto, pensar que podemos embridar al capitalismo y sus monopolios, el sistema financiero o el IBEX35, con una acción institucional que tenga en el BOE su sostén de expresión no basta. En Grecia se ha revelado como un dilema –propio de quienes lo plasmaron en sus tragedias en la antigüedad clásica- la ingenuidad de pensar que un país con el 1,2% del PIB de la Unión Europea podría negociar en igualdad de condiciones con la Troika. La experiencia griega nos debe impulsar a elevar un principio de solidaridad –el aislamiento político, de ausencia de gobiernos amigos, fue fundamental en la humillación al pueblo griego- y también de responsabilidad, pues si queremos construir una alternativa, esta debe construirse desde la alianza de futuros gobiernos amigos.

Nuestro país, con más 45 millones de habitantes y casi el 13% del PIB de la Unión, puede ser determinante en la reordenación de las prioridades europeas. Por eso se revela fundamental. Así lo vimos desde 2008 en Izquierda Unida y apostamos por la construcción de un amplio bloque social y político que se dote de un referente electoral para ganar las elecciones: 176 diputados y una amplia organización de clase, del mundo del trabajo y de los sectores populares.

IU es insuficiente para esta tarea, pero es una parte imprescindible para dotar de discurso de clase –no sólo vinculado a opciones de radicalidad democrática- la encarnación de un proyecto de ruptura con las políticas de estos últimos años. Porque de eso se trata: frente a un intento de espectacularización también de la política, que reduce el debate de la Unidad Popular a presuntas renuncias o a una clave simplista y facilona de identidad corporativa, situamos el campo de acción política en torno a la construcción de candidaturas unitarias que reflejen un programa de gobierno en clave de cambio constitucional, en el que traducir las nuevas prioridades a favor de la mayoría social; en clave de radicalidad democrática -se hace necesario un pensamiento que vaya a la raíz del problema-; y en clave social y política. El intento de reformar la Constitución del 78 a través de una lectura reaccionaria y refundadora del bipartidismo se revelará imposible si hay un bloque que haga frente a ese "reseteamiento" del sistema.

¿Es esto la Unidad Popular? Es evidente que no y que no estamos cerca de construirla. Estamos aún lejos de conformar la unidad del pueblo para conseguir de forma colectiva una vida digna. Pero es igualmente evidente que una candidatura unitaria en estas elecciones dará un salto formidable en esa construcción.

Se trata de aglutinar el voto y transformarlo en poder político, de cientos de miles, de millones de personas que han participado a lo largo de estos años – de forma cohesionada y unitaria- en las movilizaciones, mareas, plataformas contra el paro, la precariedad, los recortes, el pago de la deuda, el TTIP, el derecho al aborto, la libertad sindical, ciudadana o política frente al recorte incesante de derechos.

Tenemos una oportunidad para convertir la marea de indignación en una marea de esperanza si damos forma a un instrumento electoral que dé unidad a las fuerzas políticas –y no políticas - implicadas y comprometidas en ese cambio. El bipartidismo trata de recomponerse: el político-electoral, pero también el mediático –una vez recompuesto el financiero y del gran empresariado. Tenemos una oportunidad histórica ante la que debemos saber que habrá obstáculos objetivos por parte de los sectores que dinamitarán este intento en tanto ven en él una amenaza real a sus intereses; y obstáculos subjetivos dados por los propios agentes llamados a formar parte del cambio.

Por eso apelamos a la generosidad y a la flexibilidad en la organización de estos espacios, pero a la firmeza del programa y de la estrategia, es decir: modificar cuanto haga falta los instrumentos para que se adapten a las necesidades del cambio pero sin concesiones ideológicas; con un programa al servicio de las clases populares, una estrategia desde la participación sincera, la organización popular, la honestidad política y la visión global de una ambición: el cambio real en nuestro país.

¿Capitulación?

Es un reto formidable, donde desde Izquierda Unida ponemos tesón y mucha convicción política, sin caer en las provocaciones de quienes intentan construir una capitulación política ante otros actores: se equivocan quienes tienen la tentación de situar la esperanzadora construcción de una lista unitaria – pesadilla, dicho sea de paso, para el Partido Popular y para el PSOE - en una suerte de derrota organizativa.

Ni IU en Andalucía, ni en el resto del país, va a diluir ni trocear su organización, ni su programa, ni su aspiración histórica a contribuir a un cambio real en nuestro país, complejo, poliédrico y de múltiples resistencias. Somos conscientes de que la suma en política, a diferencia de las matemáticas, multiplica e IU quiere contribuir a que esa suma se convierta en una efecto de esperanza y de percepción de que se puede, de que no ha habido mejor oportunidad que ahora para esa transformación. En espacios unitarios, sin duda; en el respeto a las partes, también. En ese esfuerzo nos dejaremos la piel. Vale la pena. Porque, en el campo de la izquierda, no hay alternativa… a la Unidad Popular.

Es catalán todo aquel y aquella que vive y trabaja en Catalunya

Tenía 7 años cuando mis padres me trajeron a Catalunya. Los de aquí, los catalanes, me llamaban Nano. Aquello no me gustaba. Desde entonces trabajé toda la vida laboral y más (desde los 10 años de edad). He criado a mis hijas, y mis hijas, están criando a sus hijos; todos ellos son catalanes. He ido siempre a las manifestaciones del 11 de septiembre para reivindicar cosas importantes para Catalunya. Pero el próximo 11 de septiembre no voy a ir, porque ir a la manifestación del 11S de 2015, es ir a decir sí a la independencia. Considero que se hace un flaco favor al histórico 11S. 

Muchos como yo, han hecho mucho por Catalunya. Hemos luchado a favor del derecho a decidir y a favor de los derechos sociales de todos los trabajadores de Catalunya. Lo que no han hecho muchos catalanes que ahora se deshacen a gritos diciendo que son independentistas. 

Lo que quiero es que se respeten a todos, y que nadie se salga de madre. Y, sobre todo, que no se vuelva a llamar Nano a nadie. Yo me encuentro políticamente en el mismo lugar que siempre. Siempre defenderé los derechos de Catalunya y de los catalanes/as. Porque son catalanes todos aquellos que viven y trabajan en Catalunya.

La Unidad Popular es el único camino

En los últimos meses, miles de personas corrientes han dedicado innumerables esfuerzos a constituir las llamadas candidaturas de unidad popular en muchas ciudades del país. Protagonistas, ritmos, códigos políticos y hasta nombres y logotipos han variado de un lugar a otro. Los resultados, naturalmente, han sido igualmente dispares.

En la mayoría de las plazas electorales, por lo general municipios pequeños y medianos, ni siquiera se llegó a intentar porque no había con quién unirse. En muchos otros espacios los intentos acabaron empantanados en rocosas negociaciones entre distintos partidos, corrientes, facciones e intereses, derivando casi siempre en varias candidaturas enfrentadas entre sí. Y en pocos sitios, muy pocos, se concluyó con candidaturas que aglutinaban a la totalidad de los sujetos políticos contestatarios del territorio en cuestión. En definitiva, los procesos no han sido nada fáciles y han estado cruzados por ingentes obstáculos de distinta naturaleza (jurídicos, materiales, metodológicos… pero casi nunca, por cierto, político-programáticos).

Tras los resultados y con este complejo puzzle es fácil que cada cuál encuentre un hábil argumento con el que justificar una prejuiciosa posición sobre la unidad popular o sobre el tipo de unidad popular necesaria. Y eso ocurre incluso aunque se trabaje con votos y, por lo tanto, con números que conceden a nuestras ideas la siempre elegante apariencia de rigurosidad. Pero los economistas bien sabemos que los datos pueden siempre torturarse hasta que confiesen lo que nos apetece. Y aquí no es distinto, sea la lente morada, verde o roja.

¿Fue AhoraMadrid, Barcelona en comú o la Marea Atlántica la demostración de que la Unidad Popular es el instrumento para ganar las ciudades para la gente? Pues depende. Y a veces a esa duda seguirá una interminable lista de comparaciones y argumentos rocambolescos que, por lo que estoy viendo, tiene más de ingeniería social que de análisis político. Unos dirán que lo de AhoraMadrid era por la fuerza del liderazgo de Carmena; otros que ese liderazgo no existió en Coruña; otros que Zaragoza en común sacó los mismos votos que Podemos; otros que IU en Zamora consiguió en solitario un 30%; otros que Podemos sacó en Cádiz un 29% y Cádiz en Común un 8%; otros que si Ganemos Córdoba e IU Córdoba hubieran ido unidas se hubiese ganado la alcaldía… No faltarán argumentos o excusas para lo que sea.

Cuando algunos afirmamos que «la Unidad Popular es el único camino» estamos siendo ciertamente rotundos. Pero para explicarlo adecuadamente conviene añadir cuatro cuestiones relevantes. La primera, ¿a qué llamamos realmente Unidad Popular? La segunda, ¿para quién es el único camino? La tercera, ¿hacia dónde nos dirige ese camino? La cuarta, ¿cuál es el método de la Unidad Popular? Todas ellas son preguntas que me parecen esenciales.

En primer lugar porque la Unidad Popular no es una herramienta de comunicación política o una marca electoral. Es, muy al contrario, un instrumento político para transformar la sociedad. Y en tanto que la sociedad no se transforma únicamente mediante las elecciones, la Unidad Popular es algo más amplio que un acuerdo para conformar candidaturas electorales. La Unidad Popular son las mareas en defensa de los servicios públicos, las huelgas generales o las movilizaciones populares para detener desahucios. En todos esos momentos políticos hay transversalidad de actores (varios partidos, sindicatos o gente no adscrita a organizaciones) y en todos ellos hay fines políticos y medios enfocados desde la unidad. La hipótesis que subyace es que no es posible transformar la sociedad sólo ganando las elecciones o sin una ciudadanía activa que ejerce su papel continuamente. De ahí que una de las muchas y grandes enseñanzas que ofreció Ada Colau durante la gestación de Barcelona en comú fue la explícita intención de «luchar juntos en las instituciones lo que antes se había luchado juntas en las calles».

En segundo lugar, porque conviene desvelar al beneficiario de la Unidad Popular. Al fin y al cabo, lógicamente uno puede dudar de si quien sale verdaderamente favorecido con un proceso de Unidad Popular es el pueblo, como ente abstracto, o por el contrario el sujeto que recibirá el acta de concejal o de diputado. O incluso las formaciones que, en aras de la unidad, salvan su existencia electoral o mejoran sus ingresos económicos. De la misma forma que puede negarse la Unidad Popular exactamente por las mismas razones. Tanto da. A estas últimas posibilidades solemos llamarlas tacticismo, es decir, una toma de decisiones empujadas no por convicciones sino por razones de índole no esencialmente política.

Pero, en ausencia del siempre bochornoso tacticismo, ¿quién se beneficia de la Unidad Popular? A mi juicio, la gente corriente y sencilla. Los de abajo, la base explotada de un sistema político y económico diseñado para el saqueo y el expolio. Quienes organizándose políticamente pueden evitar la consolidación de un orden social regresivo dirigido por una minoría social. Es decir, quienes tienen en su mano evitar la consolidación del neoliberalismo como proyecto económico, social y civilizatorio. Sin Unidad Popular, sin mareas y sin candidaturas populares, el capitalismo se reajustará sobre la base de nuevas y dolorosas medidas contra la gente y el medio ambiente. No hace falta mirar al horizonte puesto que ya está sucediendo tal reajuste, entrando en un escenario de precariedad estructural. Esos son los retos ante los que la Unidad Popular es la respuesta. Así las cosas, la Unidad es necesaria no para las formaciones políticas y sus miembros, como maquinarias burocráticas o burócratas, sino para la gente y sus aspiraciones de vivir bien.

En tercer lugar, la Unidad Popular tiene objetivos políticos y no meramente electorales. Es decir, si hay que frenar al neoliberalismo y, además, construir otro mundo necesario y posible, necesitamos entender que no vale con aspiraciones mediocres -tanto electorales como no electorales. Dicho de otro modo, la Unidad Popular no aspira a conquistar el 20% del electorado sino a representar a la mayoría social y ser instrumento de cambio real. Eso significa que un 5%, 10% o 20% es siempre insuficiente. Del mismo modo que es contraproducente convertir lo que es un movimiento político y social en una maquinaria electoral. Estas son las críticas que siempre, desde mi militancia más activa, he realizado sin descanso a la deriva institucionalizada de IU.

Así las cosas la Unidad Popular se define en torno a un marco político-programático del que se está hablando muy poco. ¿Cómo van a poder resistir las candidaturas de unidad popular la reacción del poder económico? ¿qué tipo de coordinación popular necesitamos para desarrollar nuestros proyectos rupturistas? ¿cuál es la política de alianzas de una fuerza rupturista en un marco como el actual? ¿con qué cuadros y personas con preparación se cuenta para todo el proyecto? Todas estas preguntas, que son las verdaderamente cruciales, están demasiado abandonadas en beneficio de los cálculos electoralistas.

En cuarto lugar, la Unidad Popular ha de construirse desde abajo y de forma participativa. No podría ser de otra forma si hablamos de movimientos de democracia radical. Ahí los ecos muy actuales del 15-M, pero también de la Comuna de Paris. Sin embargo, los diseños concretos de los mecanismos pueden variar en función de contextos y realidades políticas. Lo que sí que no cabe es la vieja idea del “Frente Único por la Base”, que traducido al lenguaje coloquial es algo así como “la unidad popular soy yo”. Esa desastrosa idea fue dominante en los partidos comunistas de los años veinte y treinta, hasta que el fracaso estrepitoso hizo cambiar de estrategia. En España fue Bullejos quien, como secretario general del PCE, mantuvo hasta 1932 una posición dogmática y sectaria para impedir negociaciones con otras fuerzas políticas. Para Bullejos el PCE era en sí mismo la Unidad Popular. El fracaso de las izquierdas en las elecciones de 1933 –sólo un diputado por el PCE, y además en heterodoxa candidatura de unidad malagueña- catalizó los cambios y ya en 1936 cristalizó el Frente Popular. Al fin y al cabo, la Unidad Popular se construye desde la autonomía de todos los participantes y los socialistas no iban a entrar en la “Unidad Popular” del PCE bajo los aparatos del propio PCE.

Ahora bien, ¿por qué he querido hacer estas aclaraciones? Me parecía honesto señalar que los retos ante los que nos enfrentamos son tan grandes que requieren de la generosidad, el trabajo y el ánimo de todos nosotros. Y que eso comienza con hacer análisis adecuados y, en la medida de lo posible, desprovistos de juicios preestablecidos.

Para mí Ahora Madrid, Zaragoza en Común, la Marea Atlántica o Barcelona en comú sí son constataciones de que la Unidad Popular es el instrumento necesario. Y creo eso mismo porque han logrado romper el juego tradicional del bipartidismo, responsable político de la situación actual y del giro neoliberal. Me importa bien poco que las candidaturas de Unidad Popular hayan sacado más o menos votos que las de Podemos o IU en solitario. No me parece ese el debate.

Lo que me preocupa es que en las autonómicas no haya existido esa ruptura y que ninguna fuerza contestataria haya superado el 14% de votos de media. Pues ese voto político es el que puede trasladarse fácilmente a unas elecciones generales. Significativamente supondría abrir la puerta a un parlamento más plural pero también a un gobierno igualmente comprometido con la oligarquía y sus intereses. No obstante, me interesa, y mucho, lugares donde la suma generosa de esfuerzos ha irrumpido en el escenario o directamente ha roto el dominio del bipartidismo. Y eso ha ocurrido en bastantes municipios a través de las candidaturas de unidad popular. Pues es allí donde me parece que se ha interiorizado gran parte de las ideas anteriores, y donde muy especialmente se han superado los patriotismos de siglas por el patriotismo de clase, fracción de clase o como cada uno quiera llamar a las subjetividades compartidas que nacen de condiciones materiales compartidas.

Pienso, en consecuencia, que trabajar en esta idea de Unidad Popular de cara a unas elecciones generales puede romper la perversa dinámica actual –que es económica antes que política. Ello implica asumir que existirán muchas dificultades, enormes quizás, pero es que no hay alternativa si no queremos ver en unos años todos nuestros sueños carbonizados. Si no se consigue, efectivamente muchas organizaciones con las que la gente sencilla se siente por lo general muy bien representada seremos competidores electorales. Los resultados serán mejores o peores para cada una de las organizaciones, y mucho tiempo falta para definir esos espacios en liza, pero me temo que serán malos sin duda para la población en general. Una oportunidad histórica que podría perderse y de la que nos lamentaríamos enormemente en el futuro.

Lo hemos dicho otras veces: no nos jugamos las próximas elecciones sino las próximas generaciones. Y estar a la altura pasa, a mi juicio, por pensar políticamente. No es cuestión de sustituir una maquinaria electoral por otra o unos concejales por otros. Se trata de Política con mayúsculas. La que nos afecta a nuestras vidas sencillas.

Alberto Garzón