LAS PREOCUPANTES ACTITUDES DEL PSC

La actitud chulesca y amenazante del PSC para con el resto de fuerzas políticas y con el entorno que no controla, hay que mirarlo con la máxima preocupación dado que daña la convivencia democrática, la vida política y social de Polinyà.
Me gustaría comprender los motivos y para comprenderlos, lógicamente hay que ir a la raíz del problema. Razón por la que invito a los ciudadanos de Polinyà a reflexionar sobre ello.
Entendiendo que la educación y los comportamientos personales, son determinantes para desarrollar una buena relación de convivencia entre las personas, este pilar básico puede que esté fallando en este momento.
Otra circunstancia que tiene mucho que ver es la humildad con la que se ejercen los cargos públicos, la prepotencia y la soberbia son ajenas a la convivencia. Hay cursos de formación que ayudan a los cargos públicos a comportarse delante a la ciudadanía.
Pero además de la formación la experiencia es muy importante. Cuando alguien pasa por la oposición y recibe los palos, amenazas y desaires del poder, después cuando le toca ejercerlo a él, lleva mucho cuidado en no hacer lo mismo que sus antecesores. Aprenden a comportarse.
El problema del PSC de Polinyà es que disfruta del privilegio de no haber tenido que soportar nunca el sabor de la oposición. No ha conocido el mal trato ni los desaires del poder.

JOAN JOSEP NUET I PUJALS

Nascut a Reus el 6 d’agost de 1964

A participat a molts actes i reunions a Polinyà i es bon amic.

Llicenciat en Geografía i Història per la Universitat de Barcelona.
Casat i amb un fill viu a Montcada i Reixac (Barcelona)
A l’any 1986 ingressa al Partit dels Comunistes de Catalunya i a CCOO on encara milita. Fou Secretari General dels Col.lectius de Joves Comunistes.
El 1991 es elegit Regidor del municipi de Montcada i Reixac (Barcelona), càrrec que exerceix fins l’any 2003. Ha estat Primer Tinent d’Alcalde y Portaveu del Govern Municipal, ha portat les responsabilitats d’Urbanisme i Medi Ambient, Gobernació i Hisenda, Recursos Humans i Educació, entre d’altres.
Va participar com a Conseller Metropolità del Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de 1992 a 1999.
Participa en la creació d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), es menbre de la seva Comissió Nacional i Consell Nacional, ha desenvolupat responsabilitats de Política Municipal, Organització i en aquest moment d’Accio Política.
Fou un dels artífex de la negociación i l’acord de Coalició entre EUiA i ICV. Actualment pertany al Consell de Govern de la Coalició ICV-EUiA. Fou el candidat número 3 per Barcelona d’ICV-EUiA en les elecciones generales del 14 de març de 2004.
Ha treballat com assesor en temes de Solidaritat a l’Ajuntament de Badalona i en temes municipals al Grup d’ICV-EUiA de la Diputación de Barcelona.
És menbre de la Direcció d’Izquierda Unida-Federal (IU): del Consejo Político Federal, de la Presidencia i de la Permanente. Ha estat responsable d’extensió electoral i actualment es el Coordinador Ejecutivo de Organización d’IU.
El desembre del 2006 és nomenat Senador pel Parlament de Catalunya i s’integra al Grup Parlamentari de l’Entesa Catalana de Progrés a les Corts de Madrid.

Compañero de comfianza y defensor de los trabajadores y trabajadoras.

El Boletín municipal en manos del PSC se convierte en verdugo de la oposición.

Se nota que el 9 de Marzo hay que votar. EL PSC vuelve a mostrar el juego sucio. "Lo hacen después de comprobar que la descalificación constante le viene dando réditos electorales. Esta vez cargan contra la oposición utilizando a una parte de los jóvenes de la Xavalla a raíz de la fiesta de fin de año 2007. Han esperado dos Boletines para meditar la supuesta rentabilidad de publicar la nota en el Boletín Municipal. La nota no tiene desperdicio alguno. Muestran un talante chulesco y grotesco, el que ya nos tienen acostumbrados. Y curiosamente lo hacen después de las últimas críticas vertidas hacia ellos desde todos los grupos municipales y de los partidos de la oposición.
Con esta decisión el PSC está utilizando políticamente al Grupo juvenil la Xavalla para arremeter contra el grupo municipal ICV-EUiA, sin importarles en absoluto el mal que hacen al propio grupo. Aunque es evidente también que esos jóvenes se dejan llevar al decidir entrar de lleno en la vida política local. No es casualidad que la Concejal dels joves estuviera en la entrada (decidiendo quien pagaba y quien no pagaba la entrada) a una fiesta de fin de año. Y es fácil comprender que delante de esas realidades, algún joven, y en este caso Raúl, se revele y demuestre su disconformidad. Pero nos resulta sorprendente leer ciertas cosas partiendo de que muchos de esos jóvenes, hasta hace poco niños, eran todos amigos del pueblo.
No es la primera vez que delante de unas elecciones el PSC utilice el todo le vale con tal de conseguir réditos electorales. En el año 95 niños de militantes socialistas salieron a la calle a pintar frases en fachadas como: “la alcaldesa se lleva dinero del ayuntamiento”.

MIRALLES PREGUNTA A MONTILLA

El vicepresident d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles, ha preguntat al president de al Generalitat, José Montilla, què en pensa de la incursió en la vida política que està protagonitzant en les darreres setmanes la jerarquia eclesiàstica. Ho ha fet en la sessió de control al govern del ple de la cambra. Us adjuntem la pregunta:
"La jerarquia catòlica, de creuada social i moral, massa sovint dóna la nota. Ara ja s’atreveix treure Déu a fer política: “Dios aprueba nuestras actuaciones”, va dir l’arquebisbe Cañizares.
Aquests bisbes estan exercint, només, el dret a la lliure expressió? Evidentment, no.
Què busca aquest moviment de sotanes, aquí i allà, acompanyat d’importants dirigents polítics, d’allà i d’aquí? Per cert, un dels d’aquí, cap de llista conservador a les generals.
Doncs ensenyar les dents a les institucions, per mantenir privilegis, frenar drets i limitar la democràcia. Això no és nou en ells, no ens sorprèn.
Però ara agiten vells fantasmes i, des de la política divina, volen ser presents en l’agenda política -quan diàriament perden parròquia- per mantenir privilegis intolerables als quals una societat democràtica, basada en drets i deures, ha de posar fi.
És a dir, volen diners i lleis: per a controlar la vida i el cos de les dones; com ens estimem i com han de ser les nostres famílies; com hem de morir i imposar-nos la seva moral carca; què fer amb els diners de l’estat, a qui votar i què s’ha d’ensenyar a les escoles públiques.
Doncs be, els integristes tenen la llibertat per expressar el que creguin, malgrat posin la cara vermella molts creients. Per cert, els que no ho som, trobem tant a faltar cristians com José María Valverde, Alfons Comín o Agustí de Semir.
Ells la seva llibertat, però la societat i les institucions tenim el dret -i la responsabilitat- d’avançar en la llibertat, la igualtat i els drets de les persones.
Què vol dir això?
1) Separació Església/Estat. Després de 30 anys de Constitució cal posar fi a una herència del franquisme, fent que l’Estat sigui realment aconfessional amb canvis legislatius: reforma de la Llei Orgànica 7/1980 sobre llibertat religiosa; revisió dels acords amb la Santa Seu de 1976 i 1979; treure la religió de les escoles, la legislació i els actes institucionals.
2) Posar fi als privilegis de la jerarquia catòlica. En una societat democràtica l’església no pot ser un paradís fiscal de 5.000 milions d’euros, ha de pagar impostos a l’Estat i els tributs locals als ajuntaments (IBI).
Per a ICV-EUiA, aquestes qüestions seran condicions per a noves majories de govern després del 9 de març.
Per a ICV-EUiA, a més integrisme episcopal, més laïcitat.
El laïcisme no és anar en contra de les religions ni les seves pràctiques. És situar la religiositat on correspon en una societat democràtica: com una opció personal.
És per tot això, Sr. President de la Generalitat, que voldríem conèixer les seves opinions sobre aquest moviment de sotanes.

LA CUESTA DE ENERO, EN FAMÍLIA

Un 70% dels joves espanyols d’entre 25 i 29 anys depenen econòmicament o residencialment de les seves famílies.Com en tantes altres situacions a l’Estat espanyol, la solidaritat familiar també s’ha d’encarregar de resoldre les dificultats econòmiques del mes de gener. El mercat de treball segueix reservant les taxes d’atur i temporalitat més altes als joves, fet que se suma a l’encariment astronòmic de l’habitatge i a la falta d’alternatives en el mercat de lloguer. És la famosa pinça economicoresidencial que retarda l’emancipació juvenil i que, en el cas de l’Estat espanyol, obliga les famílies a inventar-se estratègies de suport als seus joves.
Les dades que normalment ens ensenyen no tenen en compte la dimensió econòmica d’aquesta dependència. Sembla, ales hores, que el problema es redueixi a aconseguir que el fill o filla marxi de casa. Però molts joves que viuen fora de casa poden fer-ho gràcies al suport econòmic de les seves famílies. Fins a un 55% dels joves de 25 a 29 anys afirma que viu parcial o exclusivament dels ingressos de la seva família d’origen. Si considerem que els que viuen a casa els pares també en depenen econòmicament, ja que s’alliberen de les despeses de l’habitatge i sovint de la manutenció, tenim que aquesta dependència econòmica és de més d’un 70% pels joves d’entre 25 i 29 anys.
Només una última dada que fa pensar: més d’un 30% dels joves suecs declaren que viuen principalment d’ingressos per beques i finançament públic a l’estudi i la formació. A l’Estat espanyol, aquest percentatge és del 3%. Una altra vegada, a falta d’Estat, hipoteca familiar.